JUNQUERAS: UN TRASTORN DE LA PERSONALITAT

Partint de la base que l'Ego és probablement la raó dels majors mals que la humanitat ha provocat al llarg de la seva història i causa de gran dolor, i tenint en compte que tots tenim un ego que ens impulsa i ens costa reprimir, aprofundir en aquesta característica de l'home sembla que té tot el sentit. Un ego ben gestionat ens pot impulsar a millorar el nostre rendiment, a competir honestament per ser millors i aconseguir èxits que ens beneficiïn a nosaltres i a la resta de la societat. Però quan l'Ego agafa les rendes de la teva vida et pots convertir en un monstre. L'ego desbocat porta al narcisisme, la impulsivitat i a les conductes de control i manipulació. Sovint tenen un comportament adaptatiu socialment però també hi ha trets que els delaten. Dels 3 llibres que llegit sobre el tema, més enllà d’informació diversa, el que recomano és “el psicòpata integrado en la família, la empresa y la politica” de Vicente Garrido. 

Donat que els trastorns de la personalitat és un tema molt complexa i controvertir, que la ciutadania en general coneix molt poc, i que és de vital importància en el món actual i, en particular, en el nostre Procés d'alliberament nacional, dedicaré un extens espai a descriure'l.  

Segons explica Alfons Duran-Pich, manager professional llicenciat en Sociologia (Deusto) i en psicologia (UB), en el seu darrer article al blog compartit amb altres intel·lectuals Parlem Clar “la psicopatologia, com en tantes altres coses, el mapa no és pas el territori. Les classificacions es fan per ordenar el coneixement, però a mesura que ordenem perdem la riquesa original. La psicopatia i la sociopatia tenen molts elements comuns, són terres frontereres que de vegades cavalquen l’una sobre l’altra. Una primera aproximació indicaria que la psicopatia és un trastorn de la personalitat, sovint d’origen orgànic, en què el subjecte pateix un procés d’alienació. El seu univers és irreal. Les seves relacions (fins i tot amb ell mateix) estan falsejades. La sociopatia per part seva és una conducta antisocial que procedeix majoritàriament de les vivències internalitzades en el procés de socialització. En el difícil equilibri entre l’herència genètica i la influència de l’entorn, la psicopatia estaria al primer capítol i la sociopatia al segon. Tot amb les degudes precaucions. La meva anàlisi personal (de Durant-Pich) em porta a concloure que a la nostra societat hi ha tants psicòpates com sociòpates. I són molts. Si he irromput en aquest terreny de naturalesa clínica és perquè crec, com abans ja he enunciat, que molts líders del món occidental (amb noms i cognoms) tenen reflexos psicopàtics i/o sociopàtics. I si a això hi afegim que tenen poder, un poder representatiu però inqüestionable, el risc és encara més gran"

Quan diu que el mapa no és el territori, ens està advertint que la realitat és sempre més complexa i que la seva interpretació (mapa) depèn de la nostra mirada. Així, Duran-Pich inclou en el seu llistat de psicòpates amb poder polític mundial a personatges com Trump -que qualsevol inclouria- però també a Macron, el president francès, o a Zelenski, president en funcions d’Ucraïna, que jo no els considero. El biaix anti-OTAN i pro-Rússia pot provocar confusió. Per contra, no inclou a Putin que per mi és un psicòpata de llibre que ha causat directament centenars de milers de morts, molts d'ells joves russos. La clau és anar als fets que ho demostrin. Què demostra que Macron o Zelenski siguin psicòpates? No en tinc ni idea. Què demostra que Putin ho sigui? Incomptables fets. I Junqueras? Incomptables fets sense explicació possible, marcant les diferències entre un psicòpata criminal com Putin i un integrat com Junqueras.

El trastorn clínic que un ego patològic pot desenvolupar té el nom de psicopatia. La psicopatia té diversos graus, des del considerats normals als patològics. És difícil mesurar-lo de forma precisa i només hi ha mètodes aproximatius basats en tests de personalitat, com el test de Hare que puntua entre 30 i 40 i a partir de 30 és oficialment un psicòpata. Per això, és controvertit afirmar que Junqueras és un psicòpata de màxim grau, però sí podem establir-ho com a base teòrica per aprofundir en l'anàlisi dels fets. La diferència entre el psicòpata i el sociòpata és bàsicament que el psicòpata neix i el sociòpata és desenvolupa mitjançant l'acumulació d'experiències. Es podria anar a la biografia de Junqueras per esbrinar si es tracta de un psicòpata o d'un sociòpata, però tot indica pel seu comportament i personalitat amable i manipuladora, que és un psicòpata. Aquest trastorn és perillosíssim per diverses raons. Seria molt interessant investigar a Junqueras des de la seva joventut (no de nen ja que els psicòpates es reconeixen ja de grans, en la joventut), com era la seva relació amb els companys a la universitat, com és la seva dona. Preguntar-se perquè tota la cúpula d’ERC, excepte els que depenen submisament d’ell com Rufián, Tardà, Romeva o Sol, estaven en contra i el veien un perill. Ara, com no podia ser d'una altre manera tractant-se de psicòpates, ja s'ha desfet de tots els seus enemics interns. Son imbatibles. 

En el cas del psicòpata tenim els següents trets: no té empatia, sempre planifica els seus actes i poques vegades improvisa, busca integrar-se i camuflar-se socialment. El perfil característic queda definit per: egocentrisme (incapaç de veure el punt de vista de l'altre, narcisisme i sentiment de superioritat); sense empatia (no té capacitat per percebre el què l'altre sent i sense empatia no hi ha compassió, per contra sí entén el que l'altre pensa, perquè encara que no genera empatia emocional, sí la cognitiva); necessitat de satisfacció personal (té malmès el sistema de recompensa i només està pendent del què ell vol i no del què els altres necessiten); encant personal (mostren una aparença oberta i segura i utilitzen aquestes habilitats de forma premeditada per adaptar-se i assolir els seus fins); necessitat de control -obsessió per dominar a les persones i les situacions. Ho aconsegueixen mitjançant la manipulació, l'abús i la mentida. 

Segueix Durant-Pich dient que "Si alguna cosa tenen en comú aquests col·lectius tòxics és que els importen molt poc els drets dels altres, encara que cadascun segueixi camins diferents per expressar els seus pensaments, els seus sentiments i la seva conducta explícita. Típicament el psicòpata té una base genètica i factors neurobiològics que poden presentar una aparença agradable, encara que manqui d’una genuïna empatia. Com a contrast el sociòpata es desenvolupa en entorns durs productors de traumes, que porten a pautes de conducta volàtils i impredictibles. El psicòpata és una personalitat complexa amb profunds dèficits emocionals i una conducta interpersonal manipulativa. Crida l’atenció el paper notable que té aquesta tipologia als entorns corporatius, sobretot als nivells més alts de les grans empreses. La seva manca d’empatia fa que no pugui comprendre els problemes dels altres, sobretot en el  front emocional. No és que no li importin, és que no els comprèn. No comprèn les seves pròpies emocions. Es diria que no en té, cosa que explica que mai se senti culpable per més que les seves accions afectin negativament als altres. A nivell superficial pot tenir un encant notable i unes habilitats socials que confonen. Solen dir allò que els altres volen sentir, però sempre amb propòsits manipulatius. En entorns competitius (com els actuals) se senten molt còmodes. No els costa prendre decisions, per dures que siguin, sense interferències emocionals"

Per contra els sociòpates, tenen una base d'impulsivitat, poden ser empàtics amb el seu cercle personal però les seves conductes criden l'atenció i resulten estranyes al ulls dels altres. Per tant, els psicòpates son mes difícils de detectar que els sociòpates perquè la seva psicopatologia no es manifesta tant clarament.

Parlant dels psicòpates, no hi ha solució per "curar" aquest trastorn de la personalitat, ja que ells es creuen superiors i no en son conscients. De fet, Junqueras ha dit en públic, en una entrevista amb Vicent Sanchís, que es considera una molt bona persona i Rufián l'ha definit com "Junqueras és Amor". Per contra, i només tenint en compte el seu comportament, Joan Ramon Resina ja el va catalogar com "El Junquerisme és rancor" en un article a VilaWeb. La rancúnia és filla de l'odi que li provoquen les persones que li poden treure protagonisme, com Puigdemont, i va vinculada a la seva personalitat psicopàtica.

Com he dit, els psicòpates no tenen solució. Anar al psicòleg no serveix de res, o del molt poc, ja que en primer lloc no podria entendre de cap manera la necessitat d'anar-hi i en segon lloc, son especialistes en enganyar també als professionals. No tenen aturador i  son molt difícils de detectar, especialment els coneguts com “integrats” que és el cas de Junqueras. Normalment, són apartats quan ja han fet tot el mal possible i estan obligats a retirar-se per la destrucció massiva provocada, sovint incloent a la seva pròpia persona. D'alguna manera és el que la cúpula d'ERC va intentar (treure-se'l de sobra) després de les darreres eleccions catalans. 

En definitiva, els psicòpates són persones malignes que enganyen, fereixen i manipulen per assolir tot allò que es proposen, que generalment és el poder.  

És difícil trobar-nos amb psicòpates?. La veritat és que no. En els homes la proporció respecta a la població general és de 1% al 2% (parlant dels psicòpates de màxim nivell 1) però en les esferes de poder a les empreses poden arribar a ser entre el 4% i el 6%. En el món financer de Wall Street s'ha fet un estudi encarregat pel Departament de Treball de Nova York a un grup de psicòlegs independents que han alertat que el 10% dels empleats mostren trets destacats d'aquest trastorn. El camp de la política és l'entorn ideal pels psicòpates -on es menteix sense vergonya, es trenquen les promeses i es practica el victimisme per justificar-se- i aquest percentatge és pot enlairar encara més. A més a més, en la política l'abús de la mentida fa que els ciutadans siguin incapaços d'entendre que no estan davant d'una persona normal, ja que a vegades costa diferenciar-los. Per això Junqueras pot semblar un polític "normal" i no veure en ell una patologia evident. Son perillosos perquè poden arriscar el més sagrat sense donar-li importància, ja que per ells res té valor excepte els seus desitjos i en el seu deliri d'impunitat pensen que estan per sobre de qualsevol límit. Tampoc els frenen els arguments morals o lògics ni la por a produir danys ni a si mateixos ni als altres, i ni tant sols els angoixa la possibilitat del descobriment de les seves maldats. Només els atura la llei o la destrossa irreparable creada. Aquest el motiu en bescanviar independentisme per hegemonia del partit sense mostrar la més mínima preocupació per les seves conseqüències.   

Així a Catalunya hi ha estadísticament uns 80.000 psicòpates, concentrats majoritàriament en els cercles de poder, i per tant no és tant estrany trobar un líder d'una partit important amb aquest trastorn.  Entra dins de la normalitat.

La capacitat per seguir manant, malgrat els reiterats fracassos, tampoc s'explica si no tens una personalitat psicopàtica, ja que tens a tothom controlat i atemorit. Junqueras ha arrossegat a tot el partit. La Rovira, l’Aragonés, el Rufián, el Sol, el Sabrià, el Tardà i tota la resta, son subproductes derivats del  lideratge d’un home malalt, o amb trastorn greu de la personalitat. Junqueras ha marcat una línia que ho engloba tot -l’odi a Convergència personificat especialment en Mas primer i a Puigdemont a continuació- i ha creat una cultura de partit basat en aquest principi que inclou l'arrabassament  del  poder a Junts. La força de convicció dels psicòpates i el temor que produeixen als que l’envolten ha fet que tot el partit fes seu aquest odi visceral. En molts d’ells, per exemple el Tardà de forma explícita. ja hi havia una certa predisposició per un evident complexa d’inferioritat.

L’ètica i la moral no formen part dels psicòpates. No tenen empatia i només miren per ells. Els psicòpates tenen també components narcisistes, maquiavèl·lics i fins i tot de sadisme.

No hi ha res més difícil que identificar els psicòpates de “coll blanc” o integrats que no son criminals, poden estar ben socialitzats i no tenen un quadre clínic.

Una entre moltes de les característiques d’aquests malalts és que son líders molt convincents, tenint un component sadomasoquista que els porta a buscar conscient o inconscientment el fracàs.

Aquí estem, en el fracàs buscat, però en el camí Junqueras ho ha destrossat tot, el partit, el independentisme i a Catalunya. Podríem dir que és tot molt humà, però no està clar que els psicòpates s'hi puguin considerar. Humans sense empatia? Sense moral? Sense compassió? Alienats del seu entorn i d'ells mateixos? En tot cas molt trist, suposo que també per ells mateixos.

De psicòpates n'està ple en el món (podem dir que tipus com Putin, Trump o el mateix Aznar ho son, i a menor escala tots aquests espanyols tant espanyols que darrerament s’han fet famosos també ho son, si més no sociòpates: els Lamela, Marchena, Cospedal i tants altres que ja son incomptables). 

Com ja he dit, no hi ha ningú que doni una explicació clara i coherent sobre la forma de actuar de Junqueras i totes les raons donades s'han demostrat incoherents. El fet d'esdevenir un traïdor no explica res per si mateix. És només un símtoma. Un no es converteix en traïdor sense cap raó. Una vegada eliminades totes les motivacions més esteses com por (el preu per l'indult i evitar entrar novament a la presó), diners (no hi ha constància), xantatge (Pegasus), síndrome d'Estocolm, ens queda el poder. Aquest és propi dels psicòpates i va lligat a l'ego. És també complementari al menysteniment als rivals o fins i tot a l'odi.  

És a dir, només pot ser una patologia de l'ego (psicòpata o rancúnia i passió incontrolable pel poder segons Joan Ramon Resina) o, alternativament, un espanyolista infiltrat, que podria encaixar, però que ja hem vist que aquest darrer és inversemblant. 

Ens diu Durant-Pich, que en el cas evident de psicopatología de Trump, i "Per ajudar a resoldre el sudoku recomano “The Dangerous Case of Donald Trump”, un assaig publicat el 2017, a la primera etapa de Trump com a president. És un treball col·lectiu d’un grup de 27 experts en salut mental (psiquiatres, psicòlegs i afins) que es van dedicar a estudiar clínicament el president"

S'hauria de fer alguna cosa similar amb Junqueras per disposar d'un diagnòstic definitiu pel coneixement del gran públic. 

A continuació explicaré la cronologia dels fets amb la hipòtesi que es tracta de un psicòpata i el per què no encaixa ni amb els indults ni amb cap possible xantatge

Si ens remuntem al  novembre del 2014, quan Mas va convocar la consulta no vinculant, o a principis del 2017 quan Junqueras va anar a Madrid a veure diverses vegades a la Soraya Sáenz de Santamaría en secret o en tota la seva darrera legislatura des de l’octubre del 2015 fins al referèndum durant la qual no va preparar cap de les estructura d’Estat, l’actitud de Junqueras no tenia res a veure amb els indults ni amb Pegasus. Res d'això hi era i ja Junqueras actuava de forma incomprensible. Tant incomprensible que ni tant sols s'ha molestat en justificar-ho. Fer-ho, a més a més, amb la convivència del seu partit només s'explica per la capacitat dels psicòpates de seduir amb el seu encant personal i manipulació. I no haver estat denunciat d'una forma taxativa, sense matisos, pels Media diu molt a favor de la seva responsabilitat com a fiscalitzadora del poder, la seva veritable raó de ser.  

Com que els psicòpates no tenen empatia, no se'ls pot considerar realment humans i la seva única motivació és alimentar al seu ego desmesurat, la única raó per la que Junqueras s'ha comportat així és per el seu odi a qui li fa ombra, Mas primer i Puigdemont més tard. Ells dos son culpables de treure-li el protagonisme que només ell mereix, en exclusivitat. La rancúnia és el motor que l'ha mogut fins avui i el continua movent. 

Si considerem a Junaqueras un psicòpata s'explica cadascuna de seves accions: acusar a Mas de no fer un referèndum vinculant, la terrible conferència del 2014 per contra-programar Mas i per justificar no voler anar amb llistes conjuntes a unes eleccions plebiscitàries, no preparar les estructures d'estat ordenades per Puigdemont, amargar-se després de la declaració de independència, rendir-se a la judicatura quan havien quedat en marxar al estranger, no proclamar Puigdemont President de la Generalitat mitjançant Torrent, acceptar els indults i no aguantar fins a obtenir l'amnistia, la taula fake de diàleg, l'acord de claredat, el suport a Pedro Sánchez a canvi de res per estabilitzar Espanya, la defenestració de Torra i Borràs, no voler veure a la dona de Puigdemont a la presó, no visitar a Puigdemont a Waterloo ni contestar les seves cartes a la presó, no participar en el Consell de la República, boicotejar les manifestacions del 11 de Setembre i la darrera de l'1O, controlar Òmnium, voler dinamitar l'ANC, promoure lleis que van en contra dels drets de manifestació, control del mitjans de comunicació, demonització de X per callar veus crítiques, acusar d'independentisme màgic a JxC, dir que Pegasus no l'afecte perquè no té res a amagar, no dimitir quan has tingut una patacada històrica, no tenir la mínima empatia amb els més de 4.000 represaliats per les manifestacions post-sentencia, col·laborar amb els Mossos amb falses acusacions contra manifestants que els havien defensat a ells i, la cirereta, donar suport al MHP Illa. En definitiva, tots aquests posicionaments es poden explicar només si tens en el punt de mira perjudicar al màxim als qui consideres els teus enemics que et fan ombra: Mas, Puigdemont, de fet Junts, o qualsevol altre que tingui a veure amb aquests, ja sigui directament o col·lateralment. I, conseqüentment, si Puigdemont defensa l'embat contra Espanya, Junqueras el boicoteja tant com pot.

En definitiva, els indults tenen un recorregut molt curt (igual que el possible xantatge de Pegasus) que no expliquen les accions produïdes en el període que va des del 2014 fins la presó a finals del 2017. La lluita per l'hegemonia del partit és un mer instrument que Junqueras utilitza per cohesionar la cúpula de ERC i que va directament contra la unió de l'independentisme. El infiltrat és inversemblant. L'única resposta al comportament de Junqueras i d'ERC és l'ego patològic (psicòpata) i no té solució. No és de fet una malaltia mental, és un desordre de la personalitat i per apartar-lo de la política no podem fer altre cosa que denunciar-ho per buscar la seva irrellevància política i que deixi de fer-nos més mal. La conscienciació i la denúncia constant és la nostra millor eina perquè això passi i la gran activitat dels independentistes a les XXSS ho pot fer possible. La bombolla de X, tant denunciada per ERC, és una realitat que els hi ha esclatat a la cara i que ha incidit positivament en la seva darrera desfeta, però encara falta molt per fer net.

A l'estiu del 2023, després de la patacada electoral, la cúpula d'ERC, pràcticament tota, va intentar descavalcar Junqueras del partit. Havien sigut víctimes ocultes del seu despotisme i van trobar l'oportunitat. Malauradament, el psicòpates son imbatibles i va guanyar les primàries i es convertí en l'únic líder del partit, havent-se desfet de tota la resta d'enemics interns. 

Així mateix, el viceconseller d’Estratègia i Comunicació del Govern, Sergi Sabrià, plegà per l'afer "Maragall i ERC B" vomitant contra Junqueras. Assegurà que Oriol Junqueras mentí perquè sí tenia coneixement dels cartells contra els germans Maragall i va concloure que a Junqueras només li preocupava l’ambició personal i el desig de controlar ERC per fer-se-la a mida. Sembla que hi havia un veredicte comú a la cúpula del partit.

ERC (Junqueras, l'anterior cúpula del partir i afiliats) ha construït un entramat polític /social / econòmic / mediàtic  molt sòlid que és fa molt difícil trencar. Per aconseguir disminuir la seva força la part més feble son els seus votants i per tant s’ha de prioritzar tot allò que els pugui conscienciar, començant per incidir en els comentaris a les XXSS i diaris de tot tipus. Paral·lelament, s'ha de donar tot el suport al seu enemic directe: Puigdemont i a la part més independentista de JxC o, alternativament, a AC.

L'escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell, a dimitir. Prefereixo la segona opció però es fa molt difícil creure que Junqueras abandonarà voluntàriament el vaixell, ja que probablement abans de marxar l'enfonsi del tot i pot ser també el país.

Tot l'anterior és de suma importància. Si no sabem a qui ens enfrontem no podem saber com actuar en conseqüència. Tot el que proposi ERC mitjançant Junqueras només pot ser un trampa maquiavèl·lica i s'ha d'anar en peus de plom. Sabem del cert que Junqueras et trairà sempre i quan més mal et pugui fer. Ha sigut el seu funcionament durant la darrera dècade, des del 2014, i no hi ha cap raó per pensar que ara serà diferent.  

Res podrà fer l'independentisme fins que no desaparegui. La situació sembla que ja ha arribat a un punt de "no retorn" però quan abans ens desfem d'aquest home més aviat podrem recomençar i esbrinar si encara tenim possibilitats. Aconseguirem desemmascarar-lo?.