ANALISIS DE L'INDEPENDENTISME AVUI
Als periodistes de VilaWeb
(Vicenç Partal, Ot Bou, Josep Costa, Julià de Jòdar, Josep Sala) els hi
corresponia la responsabilitat de clarificar la situació i no deixar que el
independentisme s'enfonsés, però la
incapacitat en detectar el que sempre ha sigut el veritable problema
(Junqueras) i disparar contra tot el que es mou, promovent l’abstenció, ha
obtingut el resultat contrari.
No queda cap Media que defensi
l’única possibilitat que teníem. VilaWeb havia de ser l'espai lliure amb
capacitat analítica per entendre-ho ja que la resta, sense excepció, depenen de
les subvencions del PSC i ERC per sobreviure.
De fet, si en les darreres
eleccions Puigdemont hagués obtingut majoria absoluta i ERC s’hagués enfonsat, el
futur seria molt esperançador.
Res de tot això ha passar, però
encara hi havia una guspira d’optimisme si els independentistes reconeixien la
magnitud de la tragèdia a l’haver col·locat el PSC al govern de la Generalitat
i en el congrés d’ERC es defenestrava a tota la cúpula (tant a Militància
Decidim com a Nova Esquerra Nacional) i guanyava Foc Nou.
Però Junqueras va guanyar i Illa
segueix com a president de la Generalitat. En aquest escenari la derrota momentània
de l’independentisme s’ha consumat.
Ho teníem tot, identificat el
problema (la psicopatologia de Junqueras, qui ens havia traït i arrossegat al
partit i a Catalunya a una situació desesperada) i la solució (Puigdemont, qui
no va poder fer res a l’octubre del 2017 -o en tot cas podia llançar la gent al
carrer amb un acte semi-suïcida amb un Junqueras contrari i una Espanya
disposada a tot, fins i tot a promoure, per acció u omissió, un atac terrorista
com acabava de passar a BCN.
No hem volgut al MHP Carles
Puigdemont, qui mai s’ha rendit i ha defensat a Catalunya des d’Europa,
guanyant moltes de les batalles jurídiques amb un potent grup d’advocats
encapçalat per Gonzalo Boye. No ho hem volgut veure. Ho neguem.
Prenent els comentaris a VilaWeb
com a mostra i referència del perfil de l’independentista, la conclusió a la
que arribo és que el “mainstream” (corrent principal) de l’independentisme avui
és anar de durs i carregar-s’ho tot, igualant a qui ens ha destruït, Junqueras,
amb qui ha fet tot el possible perquè ens en sortim, Puigdemont.
Per fer un anàlisi, i a similitud
amb el Marketing on-line on és defineix el "client ideal" per
establir tota la estratègia, posaré el director Vicent Partal com a “Tipologia
Independentista de Referència” o TIR. Per arribar a aquesta conclusió, he
agafat una mostra representativa entre els comentaris dels subscriptors en una
editorial molt adient del director de VilaWeb i les corresponents respostes de
Vicent Partal a diversos comentaris.
Així doncs, tenint a VilaWeb com
a referent de l’independentisme i al seu director com el seu sòlid
representant, tenim el següent model de pensament majoritari de
l’independentisme:
- ERC i Junts van al mateix sac dels partits
acomodats que pacten amb el règim del 78. Per igualar a ERC amb Junts, en
diverses respostes als comentaristes, Partal ens diu que es mou pels fets
constatables i, si no son exactament iguals, pels resultats.
- Mai s’ha explicitat que ERC ens ha traït
deliberadament. S’ha parlat amb eufemismes
com “canvi d’estratègia” a la que inicialment se la va arribar a
qualificar de “pragmàtica”.
- En infinitats d'ocasions ha manifestat que el
fracàs del Procés ha sigut, més enllà de la violència espanyola, per la
lluita partidista entre ERC i Junts.
- L’altre gran principi és “només el poble
salvarà al poble” i la mobilització permanent és el motor que farà
possible la independència. La constant recomanació del seu col·laborador
Julià de Jòdar qui exposa permanentment aquestes idees ho corrobora.
- En referència a Aliança Catalana, el considera
un partit feixista que s'ha d'aïllar fent un cordó sanitari, sense que es
pugui establir cap possibilitat d’acords.
CONCLUSIÓ INICIAL
La meva hipòtesi és que amb
aquest TIR, que coincideix amb la majoria independentista, no podem assolir la
independència, mai.
De fet, en el darrer CEO, tant
l’independentisme com Junts perden posicions,
AC puja i la dreta i extrema dreta espanyolista puja. En cada enquesta
la situació l’objectiu sembla més allunyat.
ANÀLISI DEL TIR
POSAR ERC I JUNTS AL MATEIX SAC
Ja he explicat en detall els fets
i el per què Junts i ERC son antagònics. Només recordaré alguns de les
dotzenes de fets existents:
- Per què la contra-conferència a l’oferta de
Mas d’anar plegats a les eleccions i, si eren majoria, declarar la
independència?
- Per què Junqueras va visitat d’amagat a la
Sáez Sanz de Santamaria responsable del CNI i Vicepresidenta amb Rajoy,
diverses vegades el 2017?
- Per què es va amagar a Montserrat després de
la declaració d’independència?
- Per què Torrent no va voler proclamar candidat
a Puigdemont el gener del 2018 després de guanyar les eleccions?
- Per què no van defensar el MHP Torra o la
Borràs?
- Per què van col·laborar amb el PSOE durant la
primera legislatura de Sánchez sense contrapartides?
- Per què va votar a favor de Salvador Illa?
BARALLA ENTRE PARTITS
ERC va proclamar oberta i
públicament a finals del 2017 per boca de Junqueras que prioritzaven el partit
i buscaven l’hegemonia. Puigdemont ha escrit un llibre “Reunim-nos” que
manifesta reiteradament la voluntat d’anar junts per fer plegats la
independència.
Prioritzar el partit per part
d’ERC es pot assimilar a construir un algoritme d’IA (Intel·ligència
Artificial) i deixar que vagi fent amb les instruccions precises. Si prioritzes
el partit, l’IA combatrà el teu adversari més proper -Junts- convertint-lo en
enemic, deixarà de banda anar plegats i arribar a acords. Buscarà la màxima
exposició pública, que està en els Media espanyolistes, mentirà i manipularà
perquè les veritables intencions quedin amagades i no perdi vots, col·laborarà
amb els seus botxins perquè et donarà càrrecs, sous i protagonisme.
Totes aquestes activitats porten
a l’autodestrucció, primer de l’independentisme i a continuació, quan quedi en
evidència l’engany, del mateix partit.
Per no barallar-se, Junts ni tant
sols ha fet sang per totes les malifetes que ha rebut, incloent la
defenestració del MHP Mas, del MHP Torra, de la Presidenta del Parlament Laura
Borràs o negar-se a investir a Puigdemont o a Jordi Turull.
A l’octubre del 2023 (segons ha
confirmat la Rahola en el seu article al Nacional del 18 d’agost del 2024 i que
no ha denunciat ningú d’ERC) es varen reunir secretament el PSC, ERC i els
Comuns per aprovar un pla d’actuació que consistia en tres punts: “El primer,
la formació de tripartits a tots els poders catalans, des de diputacions i
ajuntaments, fins al govern català. El segon, l’acord per un calendari
electoral que dificultés al màxim la possibilitat que Puigdemont pogués venir a
Catalunya a fer campanya, o, si venia, tingués Llarena al clatell. I el tercer,
trobar un redactat a la llei d’amnistia que deixés fora Puigdemont o, si més
no, que n'allargués el procés.” ERC ho està seguint fil per randa.
Baralla entre partits? Quina unió
vol ERC?
MOBILITZACIÓ POPULAR
La desmobilització és completa,
total. Mobilitzar-se per a quin propòsit? Després de la patacada és molt
difícil demanar que la gent es mogui amb grans manifestacions o protestes. S’ha
acabat i ara era el torn dels partits (si Junts hagués obtingut majoria
absoluta) de fer els passos per tornar a engrescar a la gent, però no li hem
donat els vots. El TIR parla sempre de mobilització però quan l’ANC
(l’única associació amb poder de convocatòria) ens crida pel mal funcionament
de Rodalies o la presència del Rei a Montserrat cada cop som menys gent.
Especialment important, és
recordar que al 2023 l’aprovació del “Delicte de Desordres Públics” que en
l’apartat de “circumstàncies agreujants” indica que es considera “una conducta
greu castigada amb presó de 3 a 5 anys quan el delicte es comet per una
multitud que en número, organització i propòsit siguin idònies per afectar
greument l’ordre públic” Aquesta llei, directament adreçada a potencials
manifestacions independentistes la va promoure ERC amb l’excusa de substituir a
la “llei de sedició”, ja obsoleta a Europa, i es fa confeccionar a Barcelona,
probablement per juristes d’ERC com Joan Josep Queralt. Aquesta nova llei
permet a l'estat considerar qualsevol manifestació de l'independentisme com un
acte greu, probablement fins i tot de terrorisme tenint en compte els
precedesnts, i així seguir atemorint a la població.
Mobilització Popular? Pregunteu a
ERC!!
ALIANÇA CATALANA
Només hem de fer cas dels líders,
tant el que diguin com, sobretot, el que facin, ja sigui l’Orriols a AC o
Puigdemont a Junts. En el cas de Junqueras no s’ha de fer cas de res del que
digui, perquè com a psicòpata manipula i menteix, i ens hem de limitar al que
ha fet i fa. L’Orriols sempre ha negat que sigui d’extrema dreta i
intel·lectuals tant solvents com Joan Anton Resina, Xavier Roig, Alfons
Durán-Pich o el mateix Cotarelo ho desmenteixen rotundament.
Segons el darrer CEO, AC puja de
forma explosiva, de manera que incorporar aquest partit és imprescindible per
l'independentisme. No hi ha volta de fulla.
Repetim i repetim que les nacions
es mouen per interessos i sempre lloem a Anglaterra com la primera democràcia
mundial que ha reeixit seguint aquest principi. Fins i tot els occidentals es
van alià amb el monstre de Stalin per combatre Hitler.
Però nosaltres som purs i qui no
passa la prova del cotó el rebutgem, per molt que el seu poder en una colònia
espanyola sigui nul i que el preu a pagar sigui perdre la guerra.
Paga la pena estendre's en el cas
d'AC.
Més enllà de les creences
de cadascú; pot suposar AC un risc per la democràcia a Catalunya? Si la
resposta és "no" haurien d'aparcar aquest tema i tractar-lo com a qualsevol
altre partit.
La primera condició per esdevenir un risc és que ha de
tenir poder. Això en el cas d’AC vol dir que ha de governar en una Catalunya
independent en majoria absoluta per poder controlar el poder polític, social,
la policia, la justícia i els Media. Seria el cas de VOX a Espanya, ja que
passaria de forma directa, o el què està passant a USA amb Trump si no l’aconsegueixen
aturar.
El segona condició és verificar si, en cas de
compliment del punt anterior, AC és un perill veritable o només és una llufa
que li col·loquen els falsos demòcrates, aquells que volen eliminar la veu del
poble perquè és contraria a les seves idees.
En el llibre editat al 2018 “How Democracies Die” dels
professors de Harvard Steven Levitsky i
Daniel Ziblatt, que han estudiat extensament el tema dels perills que assoten a
les democràcies, explica com han pujat al poder populistes (eufemisme que
utilitza de feixistes, que inclouen tant a Hugo Chaves com Fujimori o Trump) i
com en molts casos s’ha evitat.
La clau està en detectar quan el perill és real i
evitar apartar a persones o partits democràtics. En aquest sentit els autors
fan referència a Juan Linz (veure Nota a peu de pàgina on podem constatar la
seva validesa intel·lectual) alemany crescut a Espanya durant la guerra civil i
posteriorment professor també de Harvard, per detectar els polítics autoritaris
(feixistes) abans d’arribar el poder i evitar-ho.
Les
característiques que segons el professor indiquen un veritable perill son les
següents:
1- rebutjar, en paraules o actes, les regles democràtiques.
2- negar legitimitat als oponents
3- tolerar o encoratjar la violència
4- mostrar el desig de retallar les llibertats dels oponents, incloent els
Media
Cap ni un pot definir AC i en canvi altres com VOX, PP i fins i tot el PSOE
podrien quedar fàcilment identificats. Fins i tot ERC es veuria assenyalada per
la seva política de control dels Media mitjanant el repartiment de subvencions
i pressions a periodistes.
Tot plegat, com va deixar palès
el fotoperiodista Jordi Borràs a Nació Digital, hi ha un evident interès de
l'espanyolisme en tota la seva transversalitat –així com en el seu entramat
mediàtic–, de fer aflorar AC al Parlament.
A l’espanyolisme li importa un rave AC, el que sí els interessa és la utilització maldestre que fa l'esquerra woke catalana, que ja sense projecte busquen nous escenaris per fer-se notar. Aquests és el veritable objectiu dels espanyolistes. Com diu Alfons Durán-Pitch “Cal ser un perfecte cretí per concloure que Aliança Catalana és un partit d'extrema dreta, és a dir, un partit feixista” ja que “si els polítics catalans independentistes cauen també en aquest parany i proposen “cordons sanitaris” titllant-lo frívolament de “extrema dreta” (“perquè ho dic jo”) és una autèntica mostra de feixisme actualitzat”
Tal qual va passar a meitats de la dècade passada amb Podemos per combatre l'independentisme –recordem que aquest partit va servir per desviar vots independentistes de conviccions encara febles per que s’aferressin a una il·lusòria possibilitat d’un canvi democràtic a Espanya al setembre del 2015 en les eleccions plebiscitàries de Artur Mas i que va aconseguir que el vot independentista es quedés per sota del 50% per molt poc- ara amb AC repeteixen la jugada però canviant el missatge i els protagonistes.
Aquest suposat ideòleg Jordi
Aragonès (cosí del MHP Pere Aragonès) té tota la impressió d’haver sigut
col·locat pel CNI per confondre als catalans independentistes woke. Així, de la
mateixa manera que el vots de Podemos no varen poder sumar als dels
independentistes, els vots d’AC volen que restin també sense contar-los. El CNI
n’ha fet tantes, falses denúncies a Mas o Tries, Pegasus, Operació Catalunya,
atentat a BCN, infiltració a associacions cíviques i partits com Òmnium, ANC,
Cup’s, promoció de partits com C’s o Podemos, que qualsevol cosa ha de ser
creïble.
CONCLUSIÓ FINAL
Son molts els que com Josep Costa
o Quico Sellés, per posar només dos exemples significatius, coincideixen en que
l’acord actual de JxC amb el PSOE ha marcat la fi del procés. Per aquesta raó
un gran nombre de independentistes estan indignats amb MHP Puigdemont.
El procés ja havia sigut
abandonat per ERC al 2017 i les CUP’s sempre l’han tingut com una línia
d’actuació secundària, que durant uns anys va ser prioritària. En aquestes
circumstàncies, l’únic valedor de l’1O era JxC però ja s’ha pogut constatar que
amb el 40% aproximadament de l'independentisme (que vol dir un 25% del total de
la població com a màxim) no es pot afrontar el Procés tal com l’havíem
dissenyat. Per tant, calia inaugurar una nova etapa i l’oportunitat era en
aquestes eleccions.
La rellevància d’ERC suportada
pels Media controlats via subvencions, i càrrecs dels seus en els mitjans
públics ha impossibilitat que la ciutadania, poc formada políticament o amb
grans llacunes cognitives, tingués consciència del paper exercit per ERC contra
l’independentisme. En aquest escenari s’havia de canviar de guió i Puigdemont ha
fet un gir condicionat per les circumstàncies que molts del independentistes (sobretot
aquests de la Llista Cívica o de la DUI ara) no han entès.
Ens portarà temps desfer el camí
cap a l’abisme al que ens ha portat els darrers 8 anys ERC i agafar un trajecte
diferent amb possibilitats, però és possible. Tot plegat implica un elevat
peatge, tant en temps, precarietat social i esforços per poder tornar a
disposar d’una nova oportunitat.
Catalunya està condemnada pels
votants d’ERC, ara mateix uns 430.000. També ho està per tots aquests radicals
que posen al mateix sac a Junqueras i a Puigdemont, que inclouen els que
reclamen unitat a l’independentisme, com si fos possible.
En relació a ERC, la condició
primigènia per poder en sortir-nos és que desapareix-hi o canviï 180º per
tornar a l’inici. Veiem les dificultats en les que ens trobem.
A ERC hi ha els responsables de l’executiva,
els afiliats, els simpatitzants i votants. La cúpula del partir està dirigit
per Junqueras amb un autoritarisme a proba de foc. El partit està ara a la seva
mida i ell no canviarà res. La cúpula del partit o la executiva està en mans de
Junqueras i no té marge de maniobra. Son atretzo per donar la sensació que son
un partir normal. No tenen doncs cap paper rellevant. Estan per obeir i ocupar
càrrecs i sous. Els afiliats –uns 9.000- tampoc tenen cap paper. Els històrics
independentistes fa anys que has sortit i el seu lloc els ha ocupat
simpatitzants d’altres partits –especialment del PSC i Comuns- així com joves
amb ambició, poques idees, una ideologia adaptable i poca formació tècnica. La
meitat dels afiliats tenen càrrecs i sous i la resta espera aconseguir-los. No
hi ha corrents internes, tot és pau. Una vegada Junqueras va guanyar les
primàries s’ha quedat sol com a representant de ERC i amb el màxim poder.
La part feble d’ERC son els votants,
ja que molts d’ells encara creuen en una Catalunya independent i veuen com els
seus somnis s’esvaeixen.
Una part important de l’electorat
està format per gent gran molt fidel al partit i que sempre ha votat ERC. S’informen
pels Media públics o privats majoritaris i voten al partit, sigui quina sigui
la línia de la direcció. Són de Esquerres, són Republicans i són Catalans. No
hi ha més.
Una altre part dels votants tenen
interessos en el partit, ja sigui directament com càrrecs polítics o formant
part de la xarxa clientelar en associacions de tot tipus o en sector fortament
subvencionats com els Media. Aquí també
incloem els familiars, amics i coneguts de tots els anteriors.
Finalment, tenim els votants de
peu, els que no tenen interessos ni han format part del partit històricament.
Aquests son els més lliures i amb més possibilitats de canviar el seu sentit
del vot. Estan però molt condicionats per uns Media controlats que els aliena.
Tot plegat, tenim un problema
majúscul per poder canviar ERC, ja sigui el partit o l’opinió dels seus
votants. L’única eina que tenim són els Media independents i els ciutadans conscienciats
i XXSS.
En definitiva, si no hi ha més
intel·ligència en aquest bàndol, ens desfem de Junqueras i els seus, sabem
discriminar entre partits independentistes i els que han deixat de ser-ho, ens
oblidem d'una unitat no desitjada ni per ERC ni per les Cup's, acollim a AC com
a partir de ple dret independentista, no disgreguem el vot cap a partits amb
poca possibilitat de representació parlamentaria (un mínim de 5 parlamentaris
seria necessari per votar-los), no podrem reeixir.
En essència, el gran handicap
dels catalans independentistes és que no prioritzem l’alliberament nacional d’una
forma clara, completa i sense matisos.
La situació actual és que les
esquerres catalanes estan ben consolidades en ERC, CUP's i Comuns i cap està
per la independència -ERC ja ho ha demostrat durant quasi una dècada, les CUP’s
no son de fiar i el darrer es clarament contrari.
També tenim que AC representarà
un percentatge cada vegada més important de l’independentisme perquè és l'únic
partit que s’ha atrevit a encarar la gestió de la immigració de forma clara.
En definitiva, en una situació on ERC ha claudicat i les CUP’s segueixen
perduts en la seva indefinició, afavorim l’abstenció dels independentistes
perquè no votin a Junts, tot dient que son el mateix que ERC, i neutralitzem
AC, el partit independentista amb més progressió, amb la idea mare de que son
feixistes.
L’escenari que el TIR espera
necessàriament és el següent: la independència arribarà quan un nou partit
d’esquerres i un nou partit de dretes, tots dos independentistes de pedra
picada, sumin majoria absoluta, i el poble s’aixequi defensant el territori,
contra Mossos, PN i GC.
Per aconseguir-ho doncs, el TIR
espera que ERC, AC i Junts desapareguin, de forma que es pugui
concentrar el vot independentista en els nous partits, obtenint majoria
absoluta en escons o, millor encara, en vots. En cas contrari, els
espanyolistes sumarien més. De les CUP's no té clar si cal també que
desapareguin o podrien sumar.
Resultat: no podrem ser mai
independents i estem desmotivant el suport popular fins que arribarà a ser
clarament minoritari. En aquest escenari, també Junts abandonarà la “resistència”
i buscarà la manera de fer política.
I aquests que miren a nous
partits com a solució que tinguin com a referència a Alhora, amb 14.000 vots i
sense una idea clara de què podríem fer de diferent. Ara estan sortint nous
partits producte de l'escissió a l'ANC, que seran un fracàs però s'emportaran
uns vots molt necessaris
El TIR obliga a que tot encaixi
segons un motlle idíl·lic per ell que no té la més mínima possibilitat de
produir-se mai.
Estem en una batalla desigual:
per un costat els tenim a tots -espanyolistes, incloent Comuns i PSC, esquerres
catalanistes, com ERC i en part les CUP’s, amb l’establishment, els Media
(pràcticament tots) els antics Convergents- i per l’altre Puigdemont, exiliat i
sense suport, tret d’un percentatge de ciutadans ben informats. En aquestes
condicions disposar de possibilitats per guanyar és una tasca gegantina. Estem
doncs, lluny d’aconseguir-ho si no convencem a molts més.
Estem desmobilitzats i la humiliació constant a la que ens hem vist abocats per
la renuncia d’ERC i la repressió espanyola ens ha deixar planxats. Una gran
majoria de la població -inclosos independentistes- tenen el Síndrome de
Indefensió Adquirida, segons les investigacions de Martín Seligman, on les
experiències d’impotència, immobilització i derrota han fet forat. El resultat
és una manca d’esperança o de capacitat per fer front a les situacions. Ara
estem aquí, i necessitem que Puigdemont ens torni a activar la confiança i
l’auto-estima que ERC ens ha furtat, però per això necessita majories que la
gent no dona.
El 1 de desembre del 2024 al Món,
Josep Costa escriu en un article, després d’haver criticat durament a Junqueras
per la deriva autonomista que “Deien, a ERC, que Junts al final sempre acabava
seguint les seves passes encara que amb retard i arrossegant els peus. Ara em
fa molta ràbia haver de reconèixer que tenien raó.”
Tal qual fos anecdòtic que havent
perdut a ERC per lluitar per la independència i després del resultats
electorals de maig, Junts pogués fer alguna cosa més del que fa. És
simplement irritant que després d’haver fet tot el possible per animar a
l’abstenció fins a deixar sense poder a Junts, ara se’l critiqui per no fer
allò que no poden fer sense majoria. Una manera obscena de treure’ns les culpes
de sobre.
És com deixar el teu gos sense
menjar durant setmanes i lamentar-se perquè s’ha mort.
Nota: Segons Xavier Diez del
diari el Món, el sociòleg
Juan José Linz (1926-2013) fou un dels grans intel·lectuals franquistes,
elaborà una teoria segons la qual caracteritzava el franquisme, no pas com un
règim totalitari (com va resultar en els seus orígens, lligat al feixisme
italià i el nacional socialisme alemany), sinó amb l’eufemisme d’un sistema
polític de “pluralisme limitat”. Era el mecanisme filosòfic necessari per mirar
de presentar el règim com a “democràcia orgànica” que buscava allò que la casta
dirigent perseguia: una mena de règim homologable que el fes presentable davant
el concert de les nacions europees. Això no era possible mentre el dictador fos
viu, de manera que les elits polítiques del règim van establir un pacte amb una
oposició disposada a participar de l’engany per organitzar el sistema actual.
Aquest, en el fons va ser l’origen de l’actual règim: la reconversió d’una dictadura militar en un
sistema polític de llibertats formals, sempre que, el sistema repressiu,
l’ordre econòmic, social i nacional, i el sistema de privilegis franquistes i
el supremacisme castellà restés completament intacte. Com així ha estat.