ANALISIS DE L'INDEPENDENTISME AVUI
Als periodistes de VilaWeb (Vicenç Partal, Ot Bou,
Josep Costa, Julià de Jòdar, Josep Sala) els hi corresponia la responsabilitat
de clarificar la situació i no deixar que el independentisme s'enfonsés, però la
incapacitat en detectar el que sempre ha sigut el veritable problema
(Junqueras) i disparar contra tot el que es mou, promovent l’abstenció, ha
obtingut el resultat contrari.
No queda ningú que defensi l’única possibilitat que teníem. VilaWeb havia de ser l'espai lliure amb capacitat analítica per entendre-ho ja que la resta, sense excepció, depenen de les subvencions del PSC i ERC per sobreviure.
De fet, si en les darreres eleccions Puigdemont hagués obtingut majoria absoluta i ERC s’hagués enfonsat en la misèria, el futur seria molt esperançador.
Res de tot això ha passar, però encara hi havia una guspira d’optimisme si els independentistes reconeixien la magnitud de la tragèdia d’haver col·locat al PSC al govern de la Generalitat i en el congrés d’ERC es defenestrava a tota la cúpula (tant el psicòpata Junqueras com els de Nova Esquerra Nacional) i guanyava Foc Nou.
La realitat és cruel, Junqueras va guanyar i Illa segueix com a president de la Generalitat. En aquest escenari la derrota de l’independentisme s’ha consumat.
Ho teníem tot, identificat el problema (la psicopatologia de Junqueras, qui ens havia traït i arrossegat al partit i a Catalunya a una situació desesperada) i la solució (Puigdemont, qui no va poder fer res a l’octubre del 2017 -o en tot cas podia llançar la gent al carrer amb un acte semi-suïcida perquè ja sabia qui era Junqueras i que Espanya estava disposada a qualsevol escenari, fins i tot a promoure, per acció u omissió, un atac terrorista com acabava de passar a BCN- qui mai s’ha rendit i qui ha defensat a Catalunya des d’Europa i ha guanyat pràcticament totes les batalles jurídiques) però no hem volgut veure-ho de cap de les maneres. Ens hi neguem.
Prenent els comentaris a VilaWeb com a referència del perfil de l’independentista, la conclusió a la que arribo és que el “mainstream” (corrent principal) de l’independentisme avui és anar de durs i carregar-s’ho tot, igualant a qui ens ha destruït (Junqueras) amb qui ha fet tot el possible perquè ens en sortim, Puigdemont.
Així doncs, tenint a VilaWeb com a referent de l’independentisme i al seu director com el seu sòlid representant, tenim el següent model de pensament majoritari de l’independentisme:
- ERC i Junts van al mateix sac dels partits acomodats que pacten amb el
règim del 78. Per igualar a ERC amb Junts, en diverses respostes als
comentaristes, Partal ens diu que es mou pels fets constatables i, si no
son exactament iguals, pels resultats.
- Mai s’ha dit que ERC ens ha traït deliberadament. S’ha parlat més
aviat de canvi d’estratègia, a la que se li ha donat el nom de
“pragmàtica”
- En diverses ocasions ha manifestat que el fracàs del Procés ha sigut,
més enllà de la violència espanyola, per la lluita partidista entre ERC i
Junts.
- L’altre gran principi és “només el poble salvarà al poble” i la
mobilització permanent és el motor que farà possible la independència. La
constant recomanació del seu col·laborador Julià de Jòdar qui exposa
permanentment aquestes idees ho corrobora.
- En referència a Aliança Catalana, el considera un partit feixista del
qui no s’ha de parlar i molt menys considerar per arribar a acords.
CONCLUSIÓ INICIAL
La meva hipòtesi és que amb aquest TIR, que coincideix amb la majoria independentista, no podem arribar enlloc, mai.
De fet, en el darrer CEO, tant l’independentisme com Junts perden posicions.
ANÀLISI DEL TIR
POSAR ERC I JUNTS AL MATEIX SAC
Ja he explicat en detall els fets i el per què Junts i ERC son antagònics. Només recordaré alguns de les dotzenes de fets existents:
- Per què la contra-conferència a l’oferta de Mas d’anar plegats a les
eleccions i, si eren majoria, declarar la independència?
- Per què Junqueras va visitat d’amagat a la Saez Sanz de Santamaria
responsable del CNI i Vicepresidenta amb Rajoy, diverses vegades el
2017?
- Per què es va amagar a Montserrat després de la declaració
d’independència?
- Per què Torrent no va voler proclamar candidat a Puigdemont el gener
del 2018 després de guanyar les eleccions?
- Per què no van defensar el MHP Torra o la Borràs?
- Per què van col·laborar amb el PSOE durant la primera legislatura de
Sánchez sense contrapartides?
- Per què va votar a favor de Salvador Illa?
BARALLA ENTRE PARTITS
ERC va proclamar oberta i públicament a finals del 2017 per boca de Junqueras que prioritzaven el partit i buscaven l’hegemonia. Puigdemont ha escrit un llibre “Reunim-nos” que manifesta reiteradament la voluntat d’anar junts per fer plegats la independència.
Prioritzar el partit per part d’ERC es pot assimilar a construir un algoritme d’IA (Intel·ligència Artificial) i deixar que vagi fent amb aquestes instruccions. Si prioritzes el partit, l’IA combatrà el teu adversari més proper -Junts- convertint-lo en enemic, deixarà de banda anar plegats i arribar a acords. Buscarà la màxima exposició pública, que està en els Media espanyolistes, mentirà i manipularà perquè les veritables intencions quedin amagades, col·laborarà amb els seus botxins perquè et donarà càrrecs, sous i protagonisme.
Totes aquestes activitats porten a l’autodestrucció, primer de l’independentisme i a continuació, quan quedi en evidència l’engany, del mateix partit.
Per no barallar-se, Junts ni tant sols ha fet sang per totes les malifetes que ha rebut, incloent la defenestració del MHP Mas, del MHP Torra, de la Presidenta del Parlament Laura Borràs o negar-se a investir a Puigdemont o a Jordi Turull.
A l’octubre del 2023 (segons ha confirmat la Rahola en el seu article al Nacional del 18 d’agost del 2024 i que no ha denunciat ningú d’ERC) es varen reunir secretament el PSC, ERC i els Comuns per aprovar un pla d’actuació que consistia en tres punts: “El primer, la formació de tripartits a tots els poders catalans, des de diputacions i ajuntaments, fins al govern català. El segon, l’acord per un calendari electoral que dificultés al màxim la possibilitat que Puigdemont pogués venir a Catalunya a fer campanya, o, si venia, tingués Llarena al clatell. I el tercer, trobar un redactat a la llei d’amnistia que deixés fora Puigdemont o, si més no, que n'allargués el procés.” ERC ho està seguint fil per randa.
Quina unió vol ERC?
MOBILITZACIÓ POPULAR
La desmobilització és completa, total. Mobilitzar-se per a quin propòsit? Després de la patacada és impossible demanar que la gent es mogui amb grans manifestacions o protestes. S’ha acabat i ara era el torn dels partits (si Junts hagués obtingut majoria absoluta) de fer els passos per tornar a engrescar a la gent, però no li hem donat els vots. El TIR parla sempre de mobilització però quan l’ANC (l’única associació amb poder de convocatòria) ens crida pel mal funcionament de Rodalies o la presència del Rei a Montserrat cada cop som menys gent.
Recordem també que ERC va promoure la "llei de disturbis" per substituir a la de sedició que estava obsoleta perquè a Europa no consta. Aquesta llei permet a l'estat considerar qualsevol manifestació com un acte de terrorisme i així atemorir a la població.
ALIANÇA CATALANA
Només hem de fer cas dels líders, tant el que diguin com, sobretot, el que facin, ja sigui l’Orriols a AC o Puigdemont a Junts. En el cas de Junqueras no s’ha de fer cas de res del que digui, perquè com a psicòpata menteix, i ens hem de limitar al que ha fet i fa. L’Orriols sempre ha negat que sigui d’extrema dreta i intel·lectuals tant solvents com Joan Anton Resina, Xavier Roig o el mateix Cotarelo ho desmenteixen rotundament.
Segons el darrer CEO, AC puja de forma clara, de manera que incorporar aquest partit és imprescindible per l'independentisme.
Repetim i repetim que les nacions es mouen per interessos i sempre lloem a Anglaterra com la primera democràcia mundial que ha reeixit seguint aquest principi. Fins i tot els occidentals es van alià amb el monstre de Stalin per combatre Hitler.
Però nosaltres som purs i qui no passa la prova del cotó el rebutgem, per molt que la seu poder en una colònia sigui cero i que ens costi perdre la guerra.
Paga la pena estendre's en el cas d'AC.
Més enllà de les creences de cadascú; pot suposar AC un risc per la democràcia a Catalunya? Si la resposta és "no" haurien d'aparcar aquest tema i tractar-lo com qualsevol altre partit.
La primera condició per esdevenir un risc és que ha de tenir poder. Això en el cas d’AC vol dir que ha de governar en una Catalunya independent en majoria absoluta per poder controlar el poder polític, social, la policia, la justícia i els Media. Seria el cas de VOX a Espanya, ja que passaria de forma directa, o el què està passant a USA amb Trump.
El segona condició és verificar si, en cas de compliment del punt anterior, AC és un perill veritable o només és una llufa que li col·loquen els falsos demòcrates, aquells que volen eliminar la veu del poble perquè no va amb les seves idees.
En el llibre “How Democracies Die” de dos professors de Harvard que han estudiat extensament el tema dels perills que assoten a les democràcies, explica com han pujat al poder populistes (eufemisme que utilitza de feixistes, que inclou tant a Hugo Chaves com Fujimori o Trump) i com en molts casos s’ha evitat.
La clau està en detectar quan el perill és real i evitar apartar a persones o partits democràtics. En aquest sentit els autors fan referència a Juan Linz, alemany crescut a Espanya durant la guerra civil i posteriorment professor de Harvard, per detectar els polítics autoritaris (feixistes) abans d’arribar el poder i evitar-ho.
Les característiques segons el professor que indiquen un veritable perill son les següents:
1- rebutjar, en paraules o actes les regles democràtiques.
2- negar legitimitat als oponents
3- tolerar o encoratjar la violència
4- mostrar el desig de retallar les llibertats dels oponents, incloent els Media
No hi cap ni un que pugui definir AC i en canvi aquí podria entrar VOX, PP i fins i tot el PSOE. També ERC i el control dels Media mitjanant el repartiment de subvencions i pressions.
Tot plegat, com va deixar palès el fotoperiodista Jordi Borràs a Nació Digital, és l'evident interès de l'espanyolisme en tota la seva transversalitat –així com el seu entramat mediàtic–, de fer aflorar AC al Parlament.
CONCLUSIÓ FINAL
Son molts els que com Josep Costa o Quico Sellés, per posar dos exemples significatius, coincideixen en que l’acord de JxC amb el PSOE ha marcat la fi del procés. Per aquesta raó un gran nombre de independentistes estan indignats amb MHP Puigdemont.
El procés ja havia sigut abandonat per ERC al 2017 i les CUP’s sempre l’han tingut com una línia d’actuació secundària, que durant uns anys va ser prioritària, on l'anticapitalisme ha sigut sempre el seu eix central. En aquestes circumstàncies, l’únic valedor de l’IO era JxC però ja s’ha pogut constatar que amb el 30%/40% del independentisme no es pot afrontar el Procés tal com l’havíem dissenyat. Per tant, calia inaugurar una nova etapa i l’oportunitat era aquestes eleccions.
La rellevància d’ERC suportada pels Media controlats via subvencions, i càrrecs dels seus en els mitjans públics ha impossibilitat que la ciutadania, poc formada políticament o amb grans llacunes cognitives, tingués consciència del paper exercit per ERC contra l’independentisme. En aquest escenari s’havia de canviar de guió i Puigdemont ha fet un gir de gran profunditat que encara molts del independentistes (sobretot aquests de la Llista Cívica o de la DUI ara) no han copsat.
Ens portarà temps desfer el camí cap a l’abisme en el que ens ha portat els darrers 8 anys ERC i agafar un trajecte diferent amb possibilitats, però és possible. Tot plegat implica un elevat peatge, tant en temps, precarietat social i esforços per poder tornar a disposar d’una nova oportunitat.
Catalunya està condemnada pels votants d’ERC, ara mateix uns 400.000, incapaços encara d’entendre res. També ho està per tots aquests que posen al mateix sac a Junqueras i a Puigdemont i encara es pensen els savis, per radicals. I també ho està per tots aquests que reclamen unitat a l’independentisme, com si el fet d’haver-nos traït el 2017, bescanviant unitat per hegemonia, i els 8 anys de col·laboració amb Espanya i contra nostra no fossin una demostració clarivident de que no la volen, la unitat.
En definitiva, si no hi ha més intel·ligència en aquest bàndol, ens desfem de Junqueras i els seus, sabem discriminar entre partits independentistes i els que han deixat de ser-ho, ens oblidem d'una unitat no desitjada ni per ERC ni per les Cup's, acollim a AC com a partir de ple dret independentista, no disgreguem el vot cap a partits sense possibilitat de representació parlamentaria, no podrem arribar enlloc.
El problema, en definitiva, és que una gran part de l’independentisme no ha sabut entendre que va passar l'octubre del 2017 i els anys posteriors. Al no entendre-ho, blasmen contra qui ho ha estat salvant tot (Puigdemont) i encara son incapaços de veure qui ens ha destrossat, ho segueix fent i ens ho farà quan tingui una altre ocasió (Junqueras, la cúpula d’ERC i tots els Media al seu servei).
En essència, el gran handicap dels catalans independentistes és que no prioritzem l’alliberament nacional.
La situació actual és que les esquerres catalanes estan ben consolidades en ERC, CUPs i Comuns i cap està per la independència -ERC ja ho ha demostrat durant quasi una dècada, les CUPs no son de fiar i el darrer es clarament contrari.
També tenim que AC representarà un percentatge cada vegada més important de l’independentisme, perquè és l'únic partit que encara la gestió de la immigració de forma clara.
Al considerar el TIR a Junts igual a ERC, promou l’abstenció dels seus potencials votants. El seu relat és que Junts, de la mateixa manera que ERC, tampoc és independentista i que se’ls ha de castigar no votant-los.
Ja ho tenim tot. En una situació on ERC ha claudicat i les CUPs s’ha perdut en la seva indefinició, afavorim l’abstenció dels independentistes perquè no votin a Junts, tot dient que son el mateix que ERC, i neutralitzem AC, el partit independentista amb més progressió, amb la idea mare de que son feixistes.
L’escenari que el TIR espera necessàriament és el següent: la independència arribarà quan un nou partit d’esquerres i un nou partit de dretes, tots dos independentistes de pedra picada, sumin majoria absoluta, i el poble s’aixequi defensant el territori, contra Mossos, PN i GC.
Per aconseguir-ho doncs, el TIR espera que ERC, AC i Junts desapareguin, de forma que es pugui concentrar el vot independentista en els nous partits, obtenint majoria absoluta en escons o, millor encara, en vots. En cas contrari, els espanyolistes sumarien més. De les CUP's no té clar si cal també que desapareguin o podrien sumar.
Resultat: no podrem ser mai independents i estem afavorint a que el suport popular vagi caient de forma progressiva fins que arribarà a ser clarament minoritari. En aquest escenari, també Junts abandonarà la “resistència” i buscarà la manera de fer política.
I aquests que miren a nous partits que aprenguin de Alhora, amb 14.000 vots i sense una idea clara de què podríem fer de diferent.
El TIR obliga a que tot encaixi segons un motlle idíl·lic per ell que no té la més mínima possibilitat de produir-se mai.
Ara és el moment de l’exèrcit de independentistes veritables que viuen fora dels partits i que fa mesos, sinó anys, que denuncien les falsedats d’ERC i ajuden a que la ciutadania faci un canvi de visió a través de les XXSS, més enllà de pràcticament tots els Media -públics i privats- comprats per ERC. És una batalla desigual: per un costat els tenim a tots -espanyolistes, incloent Comuns i PSC, esquerres catalanistes, com ERC i en part les CUP’s, amb l’establishment, els Media (pràcticament tots) els antics Convergents- i per l’altre Puigdemont, exiliat i sense suport, tret dels ciutadans més ben informats. En aquestes condicions disposar de possibilitats per guanyar és una tasca gegantina. I aquí estem, encara lluny d’aconseguir-ho si no convencem a molts més.
Estem desmobilitzats i la humiliació constant a la que ens hem vist abocats per la renuncia d’ERC i la repressió espanyola ens ha deixar planxats. Una gran majoria de la població -inclosos independentistes- tenen el Síndrome de Indefensió Adquirida, segons les investigacions de Martín Seligman, on les experiències d’impotència, immobilització i derrota han fet forat. El resultat és una manca d’esperança o de capacitat per fer front a les situacions. Ara estem aquí, i necessitem que Puigdemont ens torni a activar la confiança i l’auto-estima que ERC ens ha furtat, però per això necessita majories que la gent no li ha donat.
El 1 de desembre del 2024 al Món, Josep Costa escriu en un article, després d’haver criticat durament a Junqueras per la deriva autonomista que ho ha contaminat tot que “Deien (ERC) que Junts al final sempre acabava seguint les passes d’ERC encara que amb retard i arrossegant els peus. Ara em fa molta ràbia haver de reconèixer que tenien raó.”
Tal qual fos anecdòtic que havent perdut a ERC per lluitar per la independència i després del resultats electorals de maig, Junts pogués fer alguna cosa més del què fa. És simplement irritant que després d’haver fet tot el possible per animar a l’abstenció fins a deixar sense poder a Junts, ara se’l critiqui per no fer allò que no poden fer sense majoria. Una manera obscena de treure’s les culpes de sobre.
És com deixar el teu gos sense menjar durant setmanes i lamentar-se perquè s’ha mort.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada