LA ESTOCADA FINAL : ELS MEDIA CATALANS INDEPENDENTISTES

Han passat quasi 8 anys des del referèndum i, contràriament al l’esperat, el desconcert dins l’independentisme és major que mai. Els Media independentistes que ens haurien d'haver sabut explicar el passat recent i donar llum als escenaris futurs ens han portat al desastre, provocant una confusió  total que ha desembocat en la pèrdua de la majoria independentista i en la impossibilitat de recuperar-la a curt termini. A partir d'una crítica general a ERC i Junts, parlant sempre de baralla entre independentistes, han aconseguit una desafecció del electorat i la impossibilitat d'entendre la radical diferència entre aquests dos partits ja explicada. 

Reprodueixo un text de la Psicòloga del Born en el que explica la gravetat de la situació a Catalunya amb els Media. "Quan la relació íntima de subvencions i portes giratòries incorpora la premsa a l'orgia incestuosa, la crítica esdevé impossible, més enllà de tossuts i testimonials nínxols digitals, o de les XXSS alliberadores i per això mateix tan injuriades des dels púlpits mediàtics. El periodista passa, sense solució de continuïtat a ser cap de comunicació del partit o assessor del polític de torn, després retorna als mitjans com si el públic no se n'adonés dels despropòsit ni qüestionés on eren les seves afiliacions. I la democràcia? No existeix ni importa quan et rebolques en l'incest”

Jefferson, el president dels EEUU entre el 1801 i el 1809, ja va dir que preferiria una pemsa sense govern que un govern sense premsa, entenent com a fiscalitzadora del poder. Els EEUU té la constitució escrita més antiga del món i en el seus 250 anys d'història mai hi ha hagut un colp d'estat. La llibertat d'expressió és completa i el delicte d'odi inexistent, només aplicable als casos d'amenaça directe i perill real. Només així és garanteix una veritable democràcia i a Catalunya anem en sentit contrari, amb una conxorxa entre premsa i partits polítics escandalosa i amb lleis com la d'odi en la què hi pot càpiga tot el que molesta.  

Entre els diaris importants, els espanyolistes del País, El Periódico o la Vanguardia no tenen cap paper a jugar per l’independentisme a l’hora de interpretar el Procés, no només per ser contraris sinó perquè buscaran sempre la nostre confusió. l’Ara és el BOE d’ERC i per tant poc equànime. Malauradament, els digitals fortament subvencionats del Nacional i el Món tenen un biaix també pronunciat. El Món sempre ha estat en la línia d’ERC amb Vicent Sanchis, Salvador Cot i Sílvia Barroso com a més destacats articulistes. Els germans Antich tenen un pes cabdal en el moviment d’alliberació nacional, ja que un (Xavier) és el màxim responsable d’Òmnium (que després de Jordi Cuixart va ser assaltada per ERC) i l’altre (José) és el director del Nacional, segurament el diari digital més llegit i que depèn completament de les subvencions d’ERC i PSC. Òmnium, organització privada rep subvencions milionàries, té un pressupost anyal d'uns 10 milions d'€, dels quals 4 milions van a parar al cercle d'amics mitjançant contractes de serveis i (segons fons de Psiborn) només destinen mig milió en premis literaris i ajuts a la implementació de la llengua catalana. El cas de Abacus i Time Out son també molt il·lustratius. Hi ha una conxorxa entre ERC (on també participen els Comuns i el PSC) i un entramat de amics i coneguts que viuen de les subvencions públiques. El cas de l’Avui és molt particular. Els subscriptors son majoritàriament conservadors i saben diferenciar entre una ERC que, en general, detesten i Junts a la que critiquen però també saben defensar. El seu problema és que el director, Vall-Clara (de llarg el més llegit) explica la política des d'una vessant de comediant i s'ha instal·lat en el "tots son iguals". 

Com a exemples, aquí tenim un llistat dels diaris i digitals més subvencionats pel Govern el 2023. El cas de l'Ara és escandalós pel nombre de subscriptors, menys que l'Avui.

 La Vanguardia: 942.959,17 € 
 Ara: 799.702,99 €   
 El Periódico: 641.811,93 €   
 El Punt Avui: 621.093,42 €   
 El Nacional: 392.113,15 €   
 Diari de Girona: 342.375,38 €       
 Diari Segre: 286.067,02 €   
 Nació Digital: 281.656,01 € 
 Regió7: 196,691,81 €
 El Temps: 163.918,42 €       

A tots aquests diners cal sumar la publicitat institucional que el Govern es gasta en els mitjans de comunicació, la veritable font de finançament per la seva quantia. Així, els ingressos de cada grup mediàtic per publicitat institucional de la Generalitat de Catalunya entre 2016 i 2022.

 

GRUP GODÓ (LA VANGUARDIA, RAC 1)                         36.721.809

CCMA (TV3, CATALUNYA RÀDIO)                                     24.571.254

PRENSA IBÉRICA (EL PERIÓDICO)                                  18.084.215

HERMES COMUNICACIONS (EL PUNT AVUI)              11.465.802

EDICIÓ DE PREMSA PERIÒDICA ARA                             11.194.828

GRUP FLAIX (FLAIXBAC, FLAIX FM)                                5.768.252

PRISA (SER, EL PAÍS)                                                               5.410.456

SOM / ABACUS (SOM, SÀPIENS)                                         3.818.442 

LES NOTÍCIES (EL NACIONAL)                                           3.759.066

PLANETA (ANTENA 3, ONDA CERO)                                3.169.579

GRUP SEGRE                                                                              3.087.908

GRUP NACIÓ DIGITAL                                                           2.948.060

DISPLAY CONNECTORS (PÚBLICO)                                2.834.148

HENNEO (20 MINUTOS)                                                       2.642.076

TIME OUT SPAIN MEDIA                                                      2.080.925

 

Amb aquests números podem afirmar que la premsa està comprada i la conxorxa entre la política i els Media és obscena i erosiona fortament la democràcia.

El Grup Godó, l'encarregat d'endormiscar la ciutadania catalanista amb un tarannà reivindicatiu però mesell, és el màxim beneficiari. La "Prensa Ibérica" del Periodico, és el segon més subvencionat com a representant de l'esquerra woke espanyolista. 

A l'esfera pública (TV3 i Catalunya Ràdio) ERC ha col·locat els seus, començant pel director del telenotícies. Un altre aspecte és l'externalització de serveis, font de corrupció legalitzada. Costa entendre, segons Psiborn que considero una fons ben informada, i perquè no té lògica econòmica i empresarial, l'externalització dels programes amb una televisió amb 2.200 treballadors, els salaris dels quals suposen més del 50% del 300 milions de pressupost. Ex-directius i treballadors han deixat la cadena pública per obrir les seves pròpies productores, impedint el relleu generacional intern i emportant-se la part del lleó de les compres de programes, en una teranyina d'amiguisme i influències polítiques. El més representatiu és el Toni Soler (peça clau també al diari ARA) i la seva productora Minoria Absoluta qui, amb una plantilla d'uns 80 treballadors a l'any 2022 s'ha fet milionari amb contractes amb TV3, arribant als 28 milions d'€ entre el 2017 i 2022 i més de 100 si considerem els anteriors 15 anys. Un altre cas rellevant és l'Ustrell i la seva productora La Manchester. La televisió pública catalana podria produir els seus programes, però externalitzen molts d'ells fins i tot amb la utilització dels propis recursos tècnics i humans. 

Aquest és un tipus de corrupció subtil però letal, encara que legal: la que exerceixen els partits polítics al subvencionar el quart poder (els Media) perquè siguin un espai de propaganda en comptes de fiscalització del poder i el govern. Aquí ERC i l’ARA han excel·lit, el primer donant les subvencions més elevades -tenint en compte el nombre de lectors- i el segon acceptant-les i esdevenint el seu BOE particular.

El sector audiovisual a Espanya es concentra  a Madrid, on la conxorxa és escandalosa. De fet, la majoria dels casos de corrupció econòmica resten amagats pels “seus mitjans de comunicació” com ha passat amb les múltiples corrupcions del PP i també del PSOE. Per contra, aquest mateixos mitjans son capaços d’inventar corrupcions inexistents als oponents polítics, com li ha passat a Trias o a Mas, amb la col·laboració de la resta de la premsa per omissió.

Son comptadíssims els articulistes favorables a Puigdemont entre els Media independentistes, entre ells i principalment tenim a la Rahola (El Nacional) que és un  esperit lliures, però la seva hipòtesi -que la presó ha fet canviar a Junqueras- no s’aguanta i això alimenta també la confusió global. Victor Alexandre del Món és un altre cas similar, ja que afirma que Junqueras s'ha canviat de bàndol però no dona les motivacions requerides.

Un altre cas son els que es consideren ells mateixos “enfants terribles”, com Bernat Dedéu, Jordi Gàlvez o Enric Vila. Tots ells s’han postulat com els més radicals, amb especial virulència contra Junts. 

Sembla que, parlant en general i limitant-nos als que podríem considerar lliures i no subjectes a pressió, en el món independentista hi ha una competició entre articulistes per esdevenir el més radical i això els ha fet creure que, donat que ERC és un cas perdut de fa molts anys, esdevenir el més virulent contra Junts és el que marca la diferencia. En aquest lloc aniria també Josep Gisbert, Pilar Carraceles i l’Astrit Bierge del Nacional o Josep Costa o Ot Bou de VilaWeb.

Aleshores; qui pot explicar amb coherència i amb respostes clares els fets ocorreguts -que son moltíssims com hem vist- dels dos màxims responsables d’ERC i Junts  (Junqueras i Puigdemont) i els seus partits durant el Procés, de forma que els independentistes tinguin una referència en la que sostenir el seu posicionament i que el puguin argumentar amb  solvència? 

La resposta és cap ni un. Podríem pensar que llegint les opinions de diversos articulistes, un pot fer-se una idea clara de la realitat però això no és així. I no ho és per la perversió dels Media (tots subvencionats excepte VilaWeb) i per una classe periodística catalana penosa que en bloc i majoritàriament s'ha venut al espanyolisme. Aquí entren especialment els que treballen en els mitjans públics Tv3, Catalunya Radio i també les privades més exitoses com Rac1.

Per les característiques de VilaWeb (l’únic diari no subvencionat com ja he dit) hauria d’haver sigut el responsable de donar una explicació completa i argumentada del Procés, les causes del fracàs, les responsabilitats de cada partit i de definir les possibilitats actuals reals de retornar a l’embat amb l’Estat.

Però VilaWeb ha creat encara més confusió, i d’aquí la meva critica. Per què ens ha confòs Vicent Partal,  el seu director? La resposta no és evident. En principi diria que s’ha afegit a la corrent principal o “mainstream” de l’independentisme que sentencia que "tots ens han fallat per la lluita partidista" per pervivència del diari i biaix ideològic. En cas contrari, si expliqués la realitat tal com és, li dirien que s’ha venut a Junts i haurien baixes de subscriptors. Mai ha donar mostres d’entendre-ho en plenitud, tant sols parcialment, i per això hi ha la possibilitat que no tingui capacitat o voluntat per copsar la situació, per molt ben informat que pugui estar i per molt que hagi seguit l’actualitat durant dècades i ser independentista de tota la vida. No es pot descartar aquesta darrera raó, però la primera (interessos del diari i biaix ideològic) és més probable. El fet que consideri a AC com un partit feixista i que promogui un cordó sanitari al seu voltant ens indica clarament que per ell la independència no és la prioritat, esta sotmesa a la puresa ideològica i aquest conjunt ajuda a l'establishment en la seva lluita contra Catalunya.

Per què Ot Bou, el col·laborador principal de VilaWeb? Dues raons: seguir la línia editorial del diari i obrir-se les portes a altres mitjans de comunicació per fer carrera als Media catalans, com Rac1. Si estàs amb Puigdemont, no tens futur en l'actual sector periodístic a Catalunya.

Un altre cas és Octuvre del Dante Fachin i la seva dona. Estan fent uns feina d’investigació extraordinària, que cap altre mitjà amb molts més recursos ha sigut capaç de fer, però també s’han quedat amb la idea base de que “tots els partits ens han fallat” malgrat que han produït vídeos contraris a ERC molt sagnants. La participació en la “tertúlia proscrita” de Dante a VilaWeb i els seus orígens ideològics a Podemos penso que ha li dificulta obrir-se de ment i donar respostes més elaborades. És una llàstima perquè podrien haver sigut ells. Només cal veure la quantitat de denuncies de tot tipus (i la seva qualitat) que han publicat mentre la resta dels mitjans romanien callats. 

Un altre cas particular és el Cotarelo, potser el primer en denunciar  obertament a ERC. El problema és que, com a bon radical, si Junts fa alguna cosa que no s’adapta bé al seu pensament passa a ser també durament criticat, de forma que sembla que tampoc podem aprofitar la seva clarividència política que en molts casos ha fet que s'avanci anys en el diagnòstic de l’esdevenir. Així, respecte a Junts li he vist fer girs sobtats en totes direccions. El diagnòstic que fa d'ERC com una secta, sent parcialment veritat, no ajuda a clarificar l'escenari ja que els gurus en la política se'ls ha identificat més aviat com a populistes i Junqueras, com a psicòpata, va més enllà d'aquest perfil. Tot i això, per ser tant contrari a ERC està vetat en pràcticament tots el Media, encara que te un bloc molt exitós i uns 200.000 seguidors a X.

Aquesta és el panorama que tenim ara mateix. Si no s'hi posa remei aquest present es consolidarà, les esperances de l’independentisme s’esgotaran i la democràcia quedarà tocada de mort. El tripartit format per ERC, PSC i els Comuns governarà una societat completament alienada. Per explicar el que està realment passant només tenim les XXSS i uns pocs periodistes que treballen en diaris digitals lliures dels tentacles del poder d’ERC i PSC, molt poca cosa en mig de tants enemics. S’ha de pensar que estem en un país amb un percentatge de gent gran elevat i, en general, relativament poc digitalitzar, de forma que molts només s’informen pels mitjans tradicionals, ja siguin privats o públic, tots ells controlats encara per aquests dos partits mitjançant les subvencions públiques. A més, la manca de cultura política dels ciutadans (segons el CEO hi ha més d’un 60% dels votants que no sabien en l’anterior legislatura qui formava part del govern de la Generalitat) facilita aquesta alienació ciutadana. 

Com es pot explicar el cas de Junqueras, qui ha sigut tractat com a “normal” pels Media independentistes quan el seu funcionament, més enllà de la psicopatologia, és inversemblant, capaç de canviar 180º el seu discurs -fins al punt de dir tot el contrari en un espai de temps molt curt i sense que res hagi canviat de substancial? En aquestes circumstàncies als seus votants, seguidors dels Media, els hi ha costat reaccionar i no ho han fet fins fa pocs anys i de forma relativa. 

Certament sense la connivència dels Media això seria impensable ja que el seu actual discurs es pot desacreditar fàcilment. Els arguments han sigut substituïts per eslògans i el que hauria de ser el seu soci (Junts) ha esdevingut el seu enemic per aconseguir la maleïda hegemonia. A més, el seu tarannà, sempre altiu i sense mirar a la cara ni contestar les preguntes mentre exposa un discurs repetitiu fins a la nàusea, és un indicador d'un comportament estrany que, si més no, hauria d'haver creat veritables sospites d'algun tipus de trastorn.