JUNTS: ATRAPATS EN LA IMPOTÈNCIA
Podem analitzar l'actuació de Junts a partir dels
esdeveniments creats en el Procés i les actuacions d'ERC i les Cup's. Parlem
primer de l'origen de Junts i com els ha condicionat.
Els avantpassats de Junts son Convergència i Unió
(CiU) de Jordi Pujol i, més recentment Artur Mas (1978 - 2015). CiU era un
partit catalanista que no tenia la independència com a objectiu, bàsicament
perquè no la creia possible. El successor de CiU va ser el Partit Demòcrata
Europeu Català (PDeCAT), popularment conegut com Partit Demòcrata (juliol 2016
- octubre 2023) ja un partit obertament independentista.
Analitzem el Procés i comencem al novembre del 2014
amb Artur Mas a la presidència amb ERC com a soci de govern i les Cups com a
suport extern. Davant la impossibilitat de fer un referèndum d'autodeterminació
per la oposició de l'Estat Espanyol, el MHP Mas opta per fer una consulta
participativa sense base jurídica per proclamar la independència. CiU arrossegava
encara a Unió, el partit democratacristià de Durant i Lleida, catalanista però
no independentista. Per salvar l'escull a l'oposició de la consulta d'aquest
partit, la pregunta no va poder ser binaria "independència sí / no"
però era prou clara per determinar el nombre de independentistes.
La Consulta va ser el primer xoc públic de CiU amb
ERC. Aquest segon exigia que fos un referèndum amb conseqüències legals, però
tant Mas com Junqueras sabien que això no era possible. La Consulta va ser un
primer assaig del referèndum i un èxit de participació. L'Estat va castigar
durament a Artur Mas per haver-la fet saltant-se les restriccions que el govern li havia imposat, com no anunciar els resultats. Va
ser un moment també de connexió entre David Fernández de les Cup's i Artur Mas
amb una abraçada històrica. Vist el seu aïllament i l’èxit de l’esdeveniment,
ERC es va afegir a la celebració amb una anècdota desconcertant: el president d'ERC l'endemà de la consulta va anar Cat.Radio on la Mònica Terribas el va entrevistar. Junqueras va entrar en una plorera desbocada fins al punt que la periodista va haver d'interrompre aquell espectacle sorprenent. La meva hipòtesi és que va descarregar la tensió acumulada pel seu esforç en boicotejar la consulta, fracassant en el intent.
El segon i transcendental xoc amb ERC va ser la
voluntat de Mas d’anar a eleccions plebiscitàries -un símil a un referèndum que
l'Estat no podia combatre- el gener del 2015. Va donar una conferència pública
i televisada (25 novembre 2014, Conferència a l'Auditori del Fòrum "Després del 9N: temps de decidir, temps de sumar) invitant a tots els partits independentistes a anar plegats i, en
cas de obtenir majoria absoluta en vots, declarar la independència. Les Cup's,
que sempre han anat per lliure no en van voler saber res. La clau era ERC, el
considerat partit independentista radical. La sorpresa (en aquells moments no
coneixíem la veritable cara d'ERC) va ser que el partit de Junqueras s’hi va
oposar (2 desembre 2014, Conferència al Palau de Congressos: "crida a un nou país: La República catalana". Mas va proposar, Junqueras va destruir.
Havent perdut el sentit plebiscitari, Artur Mas va
postergar la convocatòria d'eleccions i no va ser fins al setembre del 2015
quan Junqueras, molt pressionat, va acceptar anar junts, massa tard per l'independentisme
ja que Podemos va arrossegar un gran nombre de vots de independentistes tebis
que va impedir assolir la majoria absoluta per molt poc.
CiU no podia anar més enllà amb Unió i va provocar la
ruptura de la federació al juny del 2015. Va néixer el PDeCAT. Arrel de la
ruptura i malgrat el suport de l’establishment català, Unió va desaparèixer en
els comissis electorals del 2015.
Junts per Sí, el partit independentista format pel
PDeCAT i ERC, sumat a les Cup’s van obtenir majoria absoluta. Les Cup’s que s'havien mantingut en un pla
discret i ja sense David Fernández va posar exigir la renuncia de Artur Mas per
votar-hi a favor. Ho van aconseguir, Mas va fer un “pas al costat” i Carles
Puigdemont va ser l’escollit com a successor.
El MHP Puigdemont estava decidit a fer un referèndum
vinculant i es va aprovar un full de ruta que culminava l'octubre del 2017 amb
la consulta. Un any i mig per preparar les estructures d'Estat i el referèndum.
Com a vicepresident, Junqueras era el responsable de preparar unes “estructures
d’Estat” que permetessin aguantar el primers mesos de independència. El
referèndum encara no queda del tot clar com es va organitzar però les bases
d'ERC van ser claus.
El 2016 va ser un any perdut per la inacció de
Junqueras. No preparava res i a l'inici del 2017 Carles Puigdemont va començar
a pressionar a Junqueras perquè el temps se'ns tirava a sobre. No va servir de
res i a Setmana Santa del 2017, segons David Madí en el seu darrer llibre, va
haver una reunió entre els partits polítics i la societat civil independentista
per analitzar la situació. La conclusió va ser que no podien declarar la
independència perquè no podien sobreviure els mesos posteriors i no hi havia
suport internacional, responsabilitat del Conseller Romeva d'ERC.
La situació estava clara, també les anades a Madrid de
Junqueras per veure's amb la Soraya Sáez de Santamaria (vicepresidenta del
govern de Rajoy i responsable del CNI) sense coneixement de Puigdemont. Aquí
Puigdemont havia de prendre una decisió important: seguir amb el Procés o
denunciar a ERC i avortar-ho.
Va decidir el primer i no sabrem mai si va ser la
millor elecció o no. El referèndum va ser un èxit espatarrant però no va ser
possible una auditoria internacional i un nombre considerable de vots van ser
robats per la PN i GC. S'havia de validar la consulta d'un altre manera.
Puigdemont es trobava en un altre moment important. La
majoria sabien que no era possible declarar la independència i mantenir-la per
motius diversos que ja havien estudiat feia 6 mesos en la reunió que abans he
mencionat i per la impossibilitat de comptar el vots segons el barems
internacionals. El dilema era si convocar eleccions plebiscitàries –similar
proposta a la de Mas feia uns mesos- o declarar la independència i exiliar-se
(el govern sencer) per lluitar des de l'estranger. Puigdemont era partidari del
primer però els insults que va rebre d'ERC -li van arribar a dir que s'havia
venut- li van fer veure que no podia mantenir més temps la farsa d'ERC i va
declarar la independència.
A partir d'aquí l'exili i el Consell per la República
com a eines de combat. Tot va ser boicotejat per ERC i es va trobar sol
enfrontat a tothom, l'Estat Espanyol, l'establishment català, ERC i els Media
controlats per aquest darrer i el PSC.
El govern espanyol, via l'article 155, va convocar
eleccions a finals de desembre del 2017. Tampoc aquest cop, ERC va voler anar
amb el PdeCAT i aquest darrer va formar la coalició “Junts” amb diversos
partits minoritaris que varen treure uns bons resultats, obtenint majoria
absoluta amb el vots d’ERC i les Cup`s. Junts
va superar a ERC i li corresponia la presidència. ERC va boicotejar l’elecció
de Carles Puigdemont i aquí a Junts li va sorgir un altre dilema important.
Acceptar-ho i proposar un altre candidat o denunciar-ho i anar a noves
eleccions. La segona opció no donava cap garantia que els resultats fossin
gaire diferents i va optar per presentar, primer a Jordi Turull que va ser
boicotejat per les Cup’s, qui no va tenir commiseració en col·laborar amb la
judicatura en el seu posterior empresonament. Finalment, Joaquim Torra va ser
declarat president i va viure una legislatura molt dura, incloent la repressió
de l'Estat, el boicot subterrani d'ERC i la pandèmia. Va acabar destituït pel
Parlament per un assumpte menor a instancies de la judicatura espanyola i
gràcies als vots d'ERC. Més endavant la presidenta de la Mesa, Laura Borràs, va
corre la mateixa sort amb un lawfare de manual que ERC va menystenir. Res es va
poder fer per avançar en el camí de la independència.
Arribem a les eleccions del febrer del 2021 que ERC va
guanyar i va formar govern en coalició amb Junts. Dos anys més tard, després de
constatar que el MHP Aragonès no feia ni el més mínim avanç cap a la
independència, més aviat es podia dir que ajudava al PSOE a reprimir-nos, i que
donava un suport incondicional al govern del PSOE a Madrid, Junts va decidir
sortir del govern. Aquesta decisió va ser molt difícil però l’alternativa era
seguint col·laborant amb una ERC completament rendida. El govern en solitari
d'ERC es va mantenir fins al agost del 2024.
En les eleccions del maig del 2024, el independentisme
va perdre la majoria i Junts va passar a l'oposició. El PSC va formar govern
amb el vots del Comuns i ERC.
ESPANYA
En març del 2018 Sánchez va promoure una moció de
censura contra Mariano Rajoy i els 8 diputats de Democràcia Liberal -format per
Junts i el PdeCAT- van votar-hi a favor. Malgrat que la decisió no era
compartida per tothom, la pressió del PdeCAT de Marta Pascal (avui desvinculada
del partit) i Carles Campuzano (avui al PSC) va reeixir. Carles Puigdemont era
favorable a la abstenció.
Aquí comencen els dilemes de Junts al parlament
espanyol i el fet que compartien grup amb el PdeCAT complicava les decisions. Junts
era molt conscient que el PP era la cara més fosca de la repressió però tenia
clar que el PSOE els hi havia fet costat.
No hi ha raons que indiquin que votar a favor o en
contra de la moció de censura sigui millor o pitjor per l'estabilitat
d'Espanya. Es va anar a noves eleccions el novembre del 2019 i el PSOE les va
guanyar amb 120 diputats. La situació
global era de paràlisi i no es podia avançar directament cap a la
independència. S’havia d’analitzar la situació i actuar. Segons la redacció de
VilaWeb del 7 de juny del 2018, Junts "era partidari de mantenir la pugna
amb l'estat amb la implantació de la república com a únic objectiu, sense
renunciar a la negociació, tot i que són molts escèptics sobre el
resultat" En aquest sentit sembla que res ha canviat perquè no hi ha alternatives.
En la primera legislatura de Sánchez, Junts no tenia
poder per decidir i va quedar arraconat, sense influència, mentre ERC feia i
desfeia amb els seus 14 diputats. Varen ser quatre anys de continues
humiliacions dels catalans i de veure com la força de l’independentisme anava
morint poc a poc per la paràlisi d'ERC i la repressió de l’Estat mentre el país
es desfeia a trossos.
En les eleccions espanyoles del juliol del 2023 Junts
va esdevenir decisiva per la proclamació de Pedro Sánchez com a president del
govern. De nou es presentava un dilema de gran abast: noves eleccions amb el
perill de que, guanyi qui guanyi, Junts restés impotent sense poder negociador (ja
sigui governant el PP amb VOX o el PSOE amb ERC) com en la darrera legislatura.
El país s'havia deteriorat molt en els darrers anys en tots els àmbits, tant
social com nacional, i Junts apostà per intentar reconduir la situació.
Per primera i única vegada, Junts
era imprescindible per Sánchez i Puigdemont va decidí utilitzar la seva
força, saben molt bé qui era aquest personatge tant poc fiable però també
tenint clar que tenia les mans lliures (sense lligam polític amb cap partit)
per perdre les decisions convenients i que per tant podria forçar en tot moment
els límits dels acords i trencar-los, si es s’esqueia.
Puigdemont va plantejar el tema
amb dues perspectives: el mentre tant (millores en finançament, protecció del
català o traspàs de rodalies) i a llarg termini (independència). S’han de
tornar a crear les condicions per un nou embat. Però necessitem temps, tot
aquest temps que Junqueras ha malbaratat.
Mentre Junts sigui necessari,
Puigdemont no deixarà de ser un malson pel PSOE i Sánchez i tant se val si
pensen que poden torejar-lo, el fet és que el PSOE està a les seves mans i això
està creant una inestabilitat a Espanya permanent des de fa molt mesos, ja
sigui per la llei d’amnistia o, quan toqui si escau, per qualsevol altre tema.
En les negociacions van exigir bàsicament el següent:
català a l'UE, amnistia, traspàs de la gestió en immigració i negociació a
Suïssa amb intermediació internacional. Es va aconseguir signar una acord en
tots aquests aspectes, però han sigut boicotejats pel PP (català a l'UE), el
jutges prevaricadors (amnistia) i ERC (traspàs immigració mitjançant Podemos a
qui se li va demanar que ho vetés) La resta de demandes possibles les va
segrestar ERC per fer-les descarrilar, com el traspàs de rodalies o el
finançament. De fet ho varen també intentar amb l'amnistia però Junts la va
tombar al Parlament i varen confeccionar una nova completament blindada,
excepte si feies un cop d'estat judicial.
El llistat de demandes era molt més extens
Vegem-les:
- Eliminació complet del deute del FLA -->
segrestat per ERC qui va demanar la reducció del 20% sense èxit i Junts va
haver de desestimar-ho.
- Concert Econòmic --> segrestat per ERC que va demanar un
finançament singular que és general i sense contingut i Junts va haver de
desestimar-ho
- Traspàs integral de Rodalies --> segrestat
per ERC que va acceptar un auto-traspàs de Renfe a Renfe i Junts va
haver de desestimar-ho
- Retorn dels diners no invertits els darrers
anys en infraestructures a la Generalitat —> Pendent
- Traspàs de la gestió i control de la
immigració --> signat i acordat però boicotejada per ERC per
intermediació de Podemos qui no permet passar-ho a votació al Parlament.
- Català oficial a Europa --> signat i
acordat però boicotejada pel PP. S’han fet diversos intents, tots fallits
- Llei d’amnistia --> llei aprovada al
Congrés dels diputats. Aplicació boicotejada pels jutges però aplicada a
molts independentistes de carrer.
- Referèndum acordat independència -->
pendent
- Comissions Operació Catalunya, Pegasus i
atemptat terrorista --> s'ha estant fent
Mentre tant, a l'exili Carles Puigdemont ha mantingut
una activitat constant. Es va recorre Europa per donar veu a l'independentisme,
va ser detingut dues vegades per ordre del jutge Llarena i posat en
llibertat per les autoritats d'Alemanya i Italiana, es va salvar d'una tercera
a Estrasburg on les forces especials espanyoles i franceses li havien parat un
parany i va aterrar a BCN en la investidura de Illa com va prometre i es va
escapolir dels Mossos.
Aquí estem. Recordem que Junts venia del PdeCAT dels
Campuzano i Marta Pascal i aquest de la CiU de Duran i Lleida. Han fet un llarg
camí per anar desfent-se dels autonomistes i ara s'han trobat que la ciutadania
els hi ha donat l'esquena perquè, diuen, son el mateix que ERC, uns traïdors.
I la motivació? El mòbil per trair-nos; quin és? Aquí
només pot ser el poder.
Durant el passat govern del MHP
Aragonès el partit estava dividit perquè, malgrat que tots els seus
parlamentaris eren, i son, independentistes convençuts saben que amb ERC en
contra no es pot avançar directament cap a la independència. Hi havia
parlamentaris que volien acomodar-se a la situació aconseguint el màxim poder
-mantenint-se al govern de la Generalitat, pactant les Diputacions i
Ajuntaments- i altres, liderats per Puigdemont, que tot i sabent que no tenien
gaire marge de maniobra per res pràctic, van prioritzar ser lliures, deslligar-se
dels compromisos que els limitessin la llibertat d’actuació. Per això van
deixat el Govern de la Generalitat i les Diputacions. Ara son lliures i
per tant perillosos per Espanya. La resta de partits, excepte el BNG, sigui el
PNB, Bildu, ERC, Sumar, etc, estan
condicionats pels compromisos adquirits o potencials amb el PSOE
Parlem més del mòbil del poder com a justificació de
la seva possible actuació contraria a l’independentisme i veiem si té
consistència: Comencem per el MHP Artur Mas, qui va renunciar al poder al
moment culminant del Procés per exigència de les Cup's. Seguim amb Puigdemont;
per què no va denunciar a Junqueras per no haver preparat les estructures
d'estat i les seves visites a la S.S.S. i així destruir-lo i agafar tot el
poder del moviment? per què va oferir a Junqueras liderar el Procés
després del referèndum perquè fes el què deia volia fer (la DUI)?; per què li
va oferir anar de numero 1 a les llistes europees i ell de segon per així anar
plegats?; per què va renunciar a governar amb ERC perdent conselleries i altres
molts càrrecs, com també en les diputacions?
El 16 de gener del 2025 es varen reunir a Waterloo
Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a instàncies del primer. El comunicat
posterior van ser de dues frases per incloure una crida a millorar la seva
relació. Ja abans d'entrar, Junqueras va expressar la "seva voluntat de
disposar d'una relació fluida i educada amb tot el món i que sempre és bo tenir
les millors relacions possibles amb tots els agents socials i polítics, i Junts
forma part d'aquest conjunt de gent" Tothom pot reconèixer la buidor
d’aquest comunicat, generalista i sense cap intenció ni compromís, que encaixa
a la perfecció amb la seva trajectòria des de fa una dècade fins avui.
Penso que Puigdemont va fer un esforç per copsar si hi
havia alguna possibilitat de treballar conjuntament amb Junqueras i aquest li
va deixar clar que ni una. I així ha sigut. Posteriorment, Rufián els hi ha
arribat a dir "rates" a Junts i a meitats de juliol del 2025,
a partir de una intervenció de mateix Rufián al Congrés dels diputats,
Gorka Knörr li escriu un incisiu missatge a X arran d’aquest discurs:
“parlar espanyol/ fer servir el català per provocar a Junts/ dir desenes de
vegades “Convergència”/ rentar la història de Patxi López, Lehendakari gràcies
a la il·legalització de HB i els vots del PP/ referir-se a l’Estat espanyol un
munt de vegades com a “este país” Rufián”.
Què podien fer de diferent per millorar
resultats?
Hi ha alguns punts sempre discutibles, encara que dubto molt que hagueren pogut salvar el procés. Els dividiré en importants i secundaris.
IMPORTANTS
1) 1) Denunciar a Junqueras.
Implicava rebentar el referèndum.
2) Mantenir la DUI baixant la bandera espanyola (això ha estat reconegut pel mateix Puigdemont) suposant que el poble l’hagués defensat, encara que el més probable és que el resultat fossin diversos morts i sense aconseguir la independència. Ara sabem que el comissari en cap dels Mossos, Josep Luís Trapero, tenia un pla per detenir a Puigdemont amb els GEI (Grup Especial d’Intervenció, l’elit del cos de Mossos) i segons Tian Riba al Nacional el 10 juliol 2025 “L’exèrcit espanyol, tenia un pla per a Catalunya el 2017, anomenat… operació Romeo Sierra.” en referència a l’operació de reconquesta de la illa de Perejil a la que José María Aznar va enviar el grup d’operacions especials, helicòpters, fragates, submarins i dos F18 a desallotjar sis gendarmes marroquins que estaven instal·lats en aquesta illa.
Una darrera reflexió: si el poder sempre ataca als líders de qualsevol moviment dissident, i en el nostre cas ho han fet i fan amb Puigdemont i el seu entorn (especialment amb Gonzalo Boye i Josep Lluís Alay) d'una manera descarnada i no amb la resta a qui apliquen un altre barem; no vol dir alguna cosa? També li han negat l'escolta que per llei estan obligats, tot el contrari de Junqueras que sense dret a disposar d'escolta, fa anys que li hi van posar.
Per això és tant trist no haver-li donat el suport necessari per part de l’independentisme per aconseguir majories absolutes ell sol, sense barrejar-ho amb altres partits que han mostrat la seva insolvència, com les CUP’s, o directament traïdoria com ERC.
Si som sincers, hem d’admetre que no hi ha ningú com Puigdemont per liderar-nos, per la seva valentia, resiliència, experiència i intel·ligència. I, malgrat que en aquests moments sembla que no hi ha possible sortida, si algú la pot trobar és ell.