EXPLICACIÓ COMPLETA DEL PROCÉS I LES CAUSES DEL FRACÀS

Aquest és una anàlisi  que pretén donar respostes als independentistes catalans sobre les raons del fracàs de moviment. 

En el cas del Procés fins al 1 d'octubre i post referèndum hi ha molts fronts oberts per estudiar una realitat complexa multi factorial. El actors han sigut molt diversos: els partits catalans (independentistes i unionistes), l'Estat Espanyol, Europa, el sector econòmic català, la legislació (tant espanyola com europea i internacional), el context sociopolític general i local, etc. Si, a més a més, desglossem el que significa l'Estat espanyol hi trobarem el "deep State", la judicatura, els partits polítics, la premsa, la policia, el CNI, les clavegueres de l'estat, l' església, les diverses comunitats autònomes i un llarg etcètera. I en el cas de Catalunya hi ha també l'establishment, el Media independentistes, una població socialment molt diversa, el Mossos, els poders de l'Estat (judicatura, hisenda, PN i GC), els joves i les XXSS, etc.  

Com que l'anàlisi és limita al camp independentista, primer cal destriar els factors amb els qui ha una coincidència en el diagnòstic i en els que no. En aquest sentit, no hi massa controvèrsia en el camp independentista català sobre el paper jugat per la gran majoria dels actors esmentats en l'anterior paràgraf, però per contra hi ha una confusió completa sobre la responsabilitat dels partits catalans auto definits com independentistes, això és ERC, Junts i les Cups.

Així doncs em centraré en els partits i Media independentistes.  

El primer punt a analitzar sempre son els fets, però no mirant-los fredament, sense emoció, sinó estudiant-los des de la perspectiva de les intencions. Aquestes últimes no es poden saber sempre amb seguretat però la continuïtat dels fets et poden donar pistes molt clares sobre elles, fins el punt de poder plantejar una hipòtesi i mirar-ho sota aquest prisma. És això el que he fet per poder arribar a una conclusió, que penso irrefutable.

En les investigacions policials és fonamental trobar la motivació, l’interès o benefici. És el què és coneix com a "mòbil del delicte o del crim". Si el sospitós no té un mòbil clar difícilment serà culpable, que en els casos més corrents en les pel·lícules és d’assassinat i en el nostre cas d'alta traïció. 

De la mateixa manera que en una investigació criminal, en el Procés (resumint el passat des del 2014, com a mínim, fins avui) s’ha de seguir el mateix procediment. S’ha d’anar amb compte però en no quedar-se en les aparences. Per evitar-ho és important, de fet essencial, no barrejar-ho tot en un poti-poti indestriable, que és el què ens ha passat als catalans i ens ha submergit en una confusió completa que no ens ha permès trobar cap sortida viable.

Així doncs, primer analitzaré en profunditat el sospitós més evident (ERC) per a demostrar per la via dels fets el seu comportament culpable. No obstant, tenint en compte que ERC ha sigut dirigida amb mà de ferro per Junqueras, és molt més pràctic i senzill analitzar el seu comportament individual i suposar que el partit ha sigut arrossegat per ell. 

Una vegada analitzats el fets d'ERC, s'ha d'anar a les motivacions o mòbil de les seves actuacions. 

Finalment, analitzar si l'altre sospitós principal (Puigdemont com a únic representant carismàtic i amb poder real de Junts) podria haver-ho fet d’un altre manera o no. En definitiva, si la seva actuació és conseqüència de les circumstàncies creades per ERC i Junqueras, sense que tingués una alternativa millor evident, o si se’l pot considerar còmplice de la desfeta. També és important analitzar el cas de les Cup's, encara que aquest en ser un partit amb direcció col·legiada tot es complica en quan a les motivacions. Els fets son els fets però els interessos son molt més eteris, ja que les assemblees no tenen un interès unívoc i poden ser manipulades de maneres diferents, fins i tot per membres infiltrats del CNI que ara ja sabem ha estat una norma en el cas d'associacions cíviques. 

Centenars d’articles d’opinió dels nostres periodistes i intel·lectuals polítics independentistes i milers de comentaris dels lectors i en cap he pogut esbrinar un relat clar, indestriable dels fets, coherent i ben argumentat del que ha passat realment.  

La frustració s'ha anat covant i davant la manca de diagnòstic que ajudi a comprendre la situació, l'independentisme majoritari ha posat a Junts en el mateix sac que ERC, amb algunes matisos que no modifiquen el dictamen final: tots dos ens han traït i han de desaparèixer. S’han de crear nous partits independentistes.

Aquest diagnosi, per fals, ens ha portat a la pròpia destrucció.

Centrem-nos doncs en ERC, en concret en els fets al llarg de més d'una dècade en aquest enllaç:  ERC, la traïció programada

Una vegada llegit l'anterior enllaç, s'ha demostrat que els fets son clars i no tenen explicació possible per un partit que se suposa tenia com a objectiu principal, sinó únic, la independència.

Com he comentat abans, els fets nets, sense altres valoracions, donen molta informació però del tot insuficient. De la mateixa manera que en una investigació policial sempre es busca el mòbil (motivació, benefici, guanys) el sempre esmentat "quid pro quo" en el nostre cas també és imprescindible esbrinar-ho. Els mòbils solen ser diners, poder o venjança.

En el cas d'ERC (o de Junqueras com a únic líder), las hipòtesis sobre els mòbils que he pogut extraure dels Media independentistes son diversos però limitats: 

La traïció no es produeix de forma espontània i es pot desencadenar per diversos motius. Junqueras podria ser un espanyol infiltrat (o auto infiltrat), podria tenir por (ha sortit de la presó per un indult condicionat reversible o pot estar sotmès a xantatge a partir de informació delicada aconseguida per Pegasus), estar posseït d’una espècie de "síndrome d'Estocolm" que fa que els ostatges o presoners quedin a mercè del seus botxins o podria ser un altre motiu encara per esbrinar.

Descartem primer els mòbils que no aguanten un anàlisi preliminar. Una idea molt estesa és que els indults condicionats i els 3 anys de presó son la raó del comportament de Junqueras. Aquí podria entrar la por a tornar a la presó o el síndrome d'Estocolm. Ambdós els descarto totalment ja que des del 2014 Junqueras ha estat boicotejant la unió independentista i, a més a més, el seu comportament posterior a l'indult ha sigut molt diferent d'altres ex presoners polítics com Jordi Turull de JxC o Jordi Cuixar, per posar un parell d'exemples. No hauria Junqueras deixat la política sense més i viuria un altre vida diferent?; En relació al síndrome d'Estocolm, no és aplicable quan el botxí és difós i no es tracte d'una sola persona. Tampoc explicaria els fets anteriors al seu empresonament. 

Un altre raó també bastant estesa és que està atrapat per la informació obtinguda pel CNI mitjançant Pegasus. De la mateixa manera que en el cas de l'indult, això tampoc és possible perquè molt abans de conèixer que estava essent espiat Junqueras ja actuava de forma incomprensible.

La hipòtesi que Junqueras és un espanyolista infiltrat pel CNI o auto infiltrat per convicció, explica de forma satisfactòria el seu recorregut, i hi ha fets que son especialment significatius que donen suport aquesta hipòtesi com les diverses trobades amb Soraya Sáez de Santamaria (S.S.S.) a principis del 2017 per desactivar el Procés. Recordem que la S.S.S. era la responsable del CNI i vicepresidenta del govern amb Rajoy. El problema és que és inversemblant. Ni el millor dels infiltrats en una novel·la de ficció o al cinema seria capaç de fer un paper similar a plena llum pública. Ningú pot ser tant bon actor. 

Donant-li voltes i buscant una gran quantitat d'informació especialitzada, vaig trobar l'entrellat: Junqueras era un cas de trastorn de la personalitat molt difícil de detectar. Veieu l'enllaç que ho explica en detall:  Junqueras, un trastorn de la personalitat

Llegit el segon enllaç, ens ha de quedar clar que tenim els fets ben definits i un mòbil coherent que dona explicació al fets, a tots ells. Per tant la conclusió és definitiva: ERC ens ha traït i tot queda explicat de forma coherent.

Resolt el cas més complicat -el per què Junqueras i ERC ens han traït- ara toca analitzar a Junts. Com he dit la gran majoria de l'independentisme no diferencia ERC i Junts de forma substancial i la majoria de periodistes parlen obertament de "lluita partidista" com a causa i raó de la desfeta del Procés. Sabem que les dinàmiques dels partits els porta a lluitar pel poder de forma descarnada però estem parlant del repte més transcendent que un país pot afrontar -el seu alliberament nacional- i de les responsabilitats històriques dels seus dirigents. En aquest context les lluites partidistes queden necessàriament arraconades per un objectiu d'una  transcendència molt més gran. Els exemples els tenim en Mandela, Gandhi o molts altres no tant coneguts,  i els casos de traïció son rars i s'expliquen per raons distintes de la lluita partidista.

Analitzem el fets de Junts i possibles motivacions, concentrant-nos en el més rellevants. Aquí trobarem l'enllaç: JUNTS, atrapats en la impotència

Una vegada llegit l'enllaç, hem d'entendre que encara que és evident que la complexitat del Procés porta a decisions molt difícils i controvertides, Junts no podia fer gaire bé res davant la desfeta provocada per ERC i que dins del caos provocat ha intentat conservar un marge de poder mínim per la pròpia subsistència i seguir en la lluita. Paral·lelament, una vegada ha quedat també clar que el projecte independentista s'ha hagut de cancel·lar, per impossible, ha buscat la manera de minimitzar els danys i prepara un futur embat. 

No parlo de les Cup's perquè s’han vist arrossegats pels dos partits majoritaris i la seva actuació no ha estat decisiva encara que sovint han suposat un malson, com quan van obligar al MHP Artur Mas a retirar-se. 

La frustració i la ràbia han portat als independentistes a culpar de forma general als partits polítics (ERC, Junts i les Cup's) de la desfeta, promovent un càstig en forma de abstenció. Paral·lelament, s'ha promogut la creació de nous partits que substitueixin als anteriors. El resultat ha sigut una pèrdua de vots independentistes que ha permès, per primera vegada en dues dècades, el govern del PSC amb el suport dels Comuns i ERC. El més greu però, és que no es preveu un canvi de tendència a mig termini i això pot portar conseqüències imprevisibles per Catalunya. Vegem-ho en aquest enllaç: Anàlisi de l’independentisme avui

Aquest canvi de majories -de partits independentistes a espanyolistes- no hauria sigut possible sense uns Media catalans espanyolitzats. La radio i televisió públiques en mans d'ERC i PSC han deixat de ser la nostra per esdevenir la seva. Els Media privats, pràcticament tots regats amb subvencions milionàries, s'han posat al servei dels partits polítics, especialment ERC i PSC, que tenien el control del diner públic. Malauradament, aquesta dinàmica l'han seguit també els Media independentistes que ens havien protegir. Vegem-ho en aquest enllaç   L’estocada final: els Media independentistes

Com a conclusió, per refer el camí calen diverses accions:

1- Un canvi del periodisme independentista català mirant a ERC sota el prisma de la sospita permanent, ja que com he demostrat és el causant principal, sinó únic, de la reculada independentista. El canvi només pot començar per Vilaweb, l'únic diari digital que no depèn de subvencions, i en concret pel seu director, Vicenç Partal, a qui li correspon aquesta enorme responsabilitat de la que no hauria de defugir. 

2- A partir del primer punt, treure de la política a Junqueras i obligar a un canvi total a ERC.

3- Junts s’ha d’explicar millor i canviar el seu discurs sobre Aliança Catalana (AC) i això vol dir prescindir de la part woke del partit, representat especialment pel president del Parlament Josep Rull. 

4- Donar majoria absoluta a Junts + AC