FORMA DE PROCEDIR EN LA INVESTIGACIÓ DELS FETS
En el cas del Procés, m'he centrat en el sospitós més evident (ERC i Junqueras en particular) i com he explicat en un primer article, he trobat la motivació que el mou, el motiu del delicte: la seva personalitat egocèntrica i despòtica, clínicament conegut com a psicòpata dels classificats com a "integrats". La hipòtesi és doncs que Junqueras ha fet tot el mal possible a l'independentisme i que totes les seves accions han anat en aquesta direcció.
Si partim de la hipòtesi que Junqueras porta preparant la destrucció del independentisme des del 2011 tot encaixa:
Assumim que des de l’inici del procés, i que possiblement es remunti a quan va entrar en política dins del partit el 2011, Junqueras tenia en ment trair-nos i per aconseguir-ho necessitava estar liderant el procés per disposar de tota la capacitat d’acció que la conjuntura política li permetia. En un primer moment seria interessant esbrinar com va aconseguir encapçalar el partit, més enllà de la seva qualitat dialèctica i la seva memòria fotogràfica que li permetia destacar molt per sobre de la resta, però tenint en compte la personalitat tot queda aclarit. Per no aixecar sospites, Junqueras va desenvolupar un mestratge en la interpretació del paper de home bo amb conviccions independentistes fermes inqüestionables. La primera vegada que em va fer arronsar el nas, va ser amb les plebiscitàries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar -no va voler fer unes eleccions amb partit únic (Junts pel Sí)quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada. Era tota una mostra del que vindria després. Aquí ja vàrem tenir un tast del seu fariseisme, acusant a Mas de no fer un referèndum vinculant, boicotejant-lo primer i posteriorment, quan ja es veia que seria un èxit, afegint-se. Ara ja saben que és el seu “modus operandum” habitual que va repetir posteriorment amb Puigdemont.
Les eleccions es van fer el setembre del 2015 -massa tard, ja que Podemos havia entrat fort en la política gràcies al suport de l’establishment- i el 47% dels vots independentistes van ser insuficients per fer valer el resultat i i declarar la independència. ERC, Antonio Baños representant la CUP i tots el mitjans de comunicació de l’establishment van sortir en tromba dient que no s’havia arribat al 50% i que havíem perdut. Junqueras va salvar pels pèls el primer round però el perill d’esdevenir independents encara era molt evident. L’ocasió per planificar el cop de gracia el va trobar en las reunions secretes amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria a principis del 2017, a uns 8 mesos del referèndum i d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, una de les trobades va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema però no es va atrevir tampoc a negar-ho. De què podrien haver parlat tant en secret en un moment tant crític?. No se sap però a la vista dels fets posteriors, la meva percepció és que van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procés de independència -es va saber també que Junqueras havia dit en privat a Madrid durant aquells dies que aturar el referèndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res. La meva hipòtesi és que van acordar que Junqueras seguís liderant el moviment independentista per fer-lo explotar quan la gent ja no pogués reaccionar. Si ho feia abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés, com li va passar a la Unió de Durant i Lleida.
Així, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots i va fins i tot acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufian, quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial -pla A- era que fos el propi Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats. Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendició sense condicions (segons Lluis Llach va ser l’únic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presó. Tampoc va sortir bé (la judicatura i el “deep state” tenen agenda pròpia, son de VOX i no negocien amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas s’equivocaven) i s’hi va passar 3 anys.
Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués fet. Això també explica perquè Junqueras -i també Romeva- van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presó -va sortir plorant sense entendre perquè era una apestada a la que no volien veure. I també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó. L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat però va arribar. De fet Espanya no podia aguantar gaires dies més la pressió internacional pels presos polítics i els hagués alliberat sense cap tipus de negociació. Novament Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del “Gobierno” i Pedro Sánchez davant dels espanyols i era vergonyós per a nosaltres. Així dons, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en l’enemic a batre per ERC -de fet ara ja sabem que el seu enemic sempre ha sigut el que teòricament era el seu aliat ja es digui Mas, Puigdemont, Torra o Laura Borràs. El tret de sortida oficial va ser la seva declaració a finals del 2017 tot dient que havia decidit bescanviar independència per hegemonia del partit.
Continuant en aquesta línia, mitjançant Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat al gener del 2018, amb l’ajut de la fiscalia van abatre Torra i posteriorment ho van fer amb Laura Borràs.
En definitiva, dos protagonistes (Sáez de Santamaria i Junqueras) es van posar d’acord per aniquilar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar dins la colònia catalana amb hegemonia, i només amb el PSC com a rival, raó per la qual mai ha volgut arribar a acords amb el PSC encara que sigui el germà desvalgut del PSOE, el seu gran aliat.
Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez -donant suport de forma incomprensible a la presidència dels republicans i al control per part de ERC del mitjans de comunicació- ho va fer possible. El cercle s’havia tancat.
Els hi queda l’escull de l’exili. Ja d’entrada, Junqueras no va voler saber res de fer un front comú amb els exiliats. Ni tant sols va voler anar el primer en una llista conjunta amb Puigdemont a les eleccions europees i va escollir anar amb Bildu, sense cap estratègia intel·ligible. Més tard (un parell de vegades) han volgut desactivar l’exili amb la iniciativa de “negociar” amb Pedro Sánchez una sortida (similar a un indult condicionat) que els afavorís, tant a ells com a Espanya. Puigdemont es va assebantar amb anticipació i ho va avortar per partida doble.
Paral·lelament, han buscat desesperadament l’estabilitat de l’Estat Espanyol, donant suport a tot el que sigui rellevant, sense excepció, i col·laborant en la repressió dels independentistes via Mossos i judicatura. Amb tot l’anterior i l’invent de la “taula de diàleg” durant la primera legislatura buscava que Europa es mantingués al marge i així, tant ells com Pedro Sánchez, tinguessin llibertat per acabar amb el independentisme sense interferències i dificultant al màxim la bona feina de l’exili.
La segona legislatura va fer un gir, ja que Junts va esdevenir imprescindible per Sánchez amb els seus 7 diputats i ERC ja no tenia la paella pel mànec. ERC, malgrat el suport dels Media va perdre la meitat dels diputats. Havien de canviar d'estratègia, si més no aparent, per millorar resultats i competir, ara sí cara a cara amb Junts.
Per donar el suport al PSOE, Junts va exigir català al "Congreso" i oficial a Europa abans de la proclamació com a president de Sánchez. El segon no es va complir però Puigdemont va considerar que el PSOE s'havia esforçat de veritat per aconseguir-ho.
Aquesta és el panorama que tenim ara mateix. Si la gent no hi posa remei aquest present es consolidarà, les esperances del independentisme s’esgotaran i la democràcia quedarà tocada de mort. I ERC governarà amb el permís del PSOE una societat completament alienada. Per explicar el que està realment passant només tenim les XXSS i uns pocs periodistes que treballen en diaris digitals lliures dels tentacles del poder de ERC, molt poca cosa en mig de tants enemics. S’ha de pensar que estem en un país amb un percentatge de gent gran elevat i, en general, relativament poc digitalitzar, de forma que molts només s’informen pels mitjans tradicionals, ja siguin privats o públic, tots ells controlats per ERC mitjançant les subvencions públiques. A més, la falta de cultura política dels ciutadans (segons el CEO hi ha més d’un 60% dels votants que no sabem ni tan sols qui forma part del govern de la Generalitat) facilita molt l’alienació de la ciutadania. El feixisme ens està acorralant.
Per explicar la transformació de ERC s’ha d’entendre que son molts els afiliats que devant del gir de la cúpula (Junqueras es va cuidar molt de envoltar-se d’una guàrdia pretoriana de mediocres -com el propi Aragonés- i completament fidels) i estant en possessió de càrrecs públics o lligats a l’administració, han bescanviat l’anhel colectiu del país pel seu propi interès, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posició social privilegiada que els càrrecs els hi havien donat. Això val per polítics, periodistes i tot tipus de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament de ERC una gran part estan colocats pel partit cobrant del herari públic -poden ser uns 4.000 o més- i que la resta esperen fer-ho si es porten bé, la cúpula del partit s’ha convertit en un búnquer que sempre disposa de majories a la búlgara per fer el que els hi roti. Qui ha discrepat ha hagut d’abandonar el partit i deixar el càrrec. Milers d’afiliats històrics s’ha donat de baixa (malauradament, ja que hagueren pogut crear una divisió interna opositora que hagués anat creixent en el temps i ara podria ser una alternativa forta a la direcció actual) i han sigut substituïts per milers de nous espanyolistes provenint majoritàriament del entorn del PSC i també dels Comuns en busca de millors oportunitats per ser colocats dins l’univers de l’administració publica.
En el món catastròfic que s’albira, i per la majoria dels ciutadans, tota feina lligada a l’administració publica i el funcionariat serà l’única manera de trobar estabilitat econòmica amb poder adquisitiu suficient per portar una vida ordenada i la lluita per colocat-se cada vegada serà més aferrissada. Tots aquells que puguin facilitar un camí alternatiu directa per un lloc se feina a l’administració rebran un soport incondional. ERC pretent ser el partit / agenda de col·locació més potent, per així assegurar-se la hegemonia permanent. És el nou feixisme de cara amable i el mateix fons pervers. Nepotisme en estat pur.
Globalment, tot un drama apareix devant els nostres ulls i no sabem com parar-ho. Junqueras ha sigut un geni montant aquesta trama. En el nostre descàrrec hem de dir que la ment humana no és capaç en general de concebre tanta maldat, i els feixistes son el mateix diable.
Una vegada feta la feina -fa anys ja enllestida i explicada- podem anar més lluny i analitzar primer el partit (ERC) per entendre perquè no ho van parar, i després els Media, per saber perquè no ho van denunciar.
Formacio quadres polítics. Treball societat. Sentir-se tant malament que busquen maneres d’apaivagar el dolor (Gaza, feixisme, defensa immigració)
Ens està passant com als espanyols, que no tenen ni idea fins a quin punt estan alienats de la realitat, ni tant sols son conscients de l’allunyats que estan de la democràcia (tots ells) i, per contra, assenyalen als independentistes (Puigdemont) com la causa de les seves desgràcies i en comptes de identificar els problemes bàsics es dediquen a criticar-se entre ells per la seva proximitat amb el “dimoni”
Aquí, tenim Junqueras que ha det tot el possible perquè fracassem, ha aïllat a Junts per no rendir-se i, en definitiva, ha donat tots els síntomes d’estar tocat i, mentre, nosaltres caçant mosques.
Tant greu és la desconnexió dels espanyols de la realitat com la nostre. Gots dos estem perduts en la impotència, ells per canviar, i per això sempre diem que no tenen remei, i nosaltre per assolir els nostres somnis, en aquest cas la independència.
Ells estan obsedits per l’unitat d’Espanya i nosaltres per buscar feixistes arreu, ho siguin o no, i per les lluites en les que no hi pintem res, com la de Palestina. En canvi res diem dels saharauis perquè aquí sí podríem haver fet alguna cosa i denunciar a Sánchez.
Pot ser que sigui la proximitat que ens faci bornis o pot ser només és la manca de criteri propi per entendre-ho.
Què fer doncs?
Treure ERC de l’equació, es a dir dels partits amb qui treballar conjuntament, ja que mentre hi sigui especialment amb Junqueras no hi ha cap possibiltat de res, i incorporar AC i les CUP’s com a partits vàlids, sense matisos, de forma que les CUP’s acceptin a AC com a companys de viatge i AC ho faci també amb ells. Els tres partits independentistes -Junts, AC i les CUP’s- s’han de mostrar d’acord amb treballar conjuntament. En cas que algun d’ells no ho vulgui, se l’ha de treure també de l’ecuació i promoure només la resta.
Guinguetes ERC. Tipus de societat. . Desmarcar-se i donar “peixet” a Junts no té futur.